"Tharrats, cosmos i art gràfic" a la Fundació Tharrats d'Art Gràfic

Fins a un cert punt, Joan-Josep Tharrats era un beatífic; no tenia cap més problema ni dèria que fer el que li plaïa: mirar i, si s’esquia, retallar (l’home de les tisores), pintar i compondre. Podia amenitzar-ho amb dues o tres activitats personals més que barrejava gustós, separava o permetia que fluïssin independents –mai va deixar de sentir-se català i catalanista i sempre enfortí la pròpia llengua, de la qual mentre podia se servia. Altres activitats o entreteniments eren la música i el ballet clàssic, per la puresa de línies i d’intencions plàstiques, pel qual se sentia especialment atret. La resta: la vida, li era un passejar pel món: mirar i compondre; sobretot compondre. Aquesta fou la seva trajectòria. És des d’aquesta perspectiva vital que, ara, al cap de cent anys del seu naixement, s’ha organitzat aquesta mostra testimonial del seu tarannà en un indret de la costa catalana, Pineda de Mar. El cel al capdamunt i l’acció a ras de terra donen productes –a qui té, ben cert, la possibilitat d’escollir el seu estar a la terra– tot mirant el cosmos i provant de reproduir-lo com a simple i singular obra humana que denoti que hom se sent petit, però agraït. Tacar en el sentit de macular amb una intenció final de gravar és el que feu Tharrats tot seguint aquesta sèrie d’imatges entintades i consolidades en una planxa o en un altre suport. Amb una mica més, com ara assajar que el que es grava aporti de tot el que hi ha la imatge més agradosa (conjunt de gravats que el comissari de l’exposició, Lluís Ivern, ha agrupat encertadament en diferents moments de significació): un tacat inicial –les atzaroses i bellíssimes Maculatures, filles de l’atzar de l’acció humana–; la creació del cosmos –des de les creences transcendents personals que el guiaven–; la vida creativa dels humans; el goig del pas dels temps –els signes del zodíac, entesos com a formes insòlites mostrades al marge dels seus significats–, i aquell retrobar, al cap i a la fi, aquella innocència del primer dia. Tot això recordant, tanmateix, els terres que va plasmar amb tota classe de materials d’enderroc i de deixalleria al mirador de la muntanya de Montjuïc. Contrastant aquesta placidesa formal visionada, l’escultor Agustí Penadès, al capdavall del temps viscut per Tharrats, a l’entrada del casal de la fundació ens mostra l’òvul el·lipsoïdal de l’asteroide precipitat de tot plegat. Les pureses lineals d’un Arp o d’un Brancusí dels anys 20 i 30 han esdevingut un nyap maltractat, sofrent. La visió d’aquesta peça ens crida a fer de nou el món i la societat en què vivim. Pensem aquesta lliçó física i metafísica d’aquests dos pols vitals. L’exposició, patrocinada per l’Ajuntament de Pineda de Mar, es pot visitar a la Fundació Tharrats d’Art Gràfic fins al 7 d’octubre del 2018. A la imatge, detall de Quart creixent sobre el blat. 1985. Litografia de Joan-Josep Tharrats.