La força de la pintura d'Arranz-Bravo al Castell de Benedormiens

El Castell de Benedormiens de Castell d’Aro presenta fins al 16 de setembre del 2018 una exposició d'Arranz-Bravo. L’exposició és una gran oportunitat per veure una important selecció de les obres més recents d’Arranz Bravo, després de les mostres que han tingut lloc a Nova Yok, San Francisco i Xangai. L’artista, més reconegut mar enllà que a casa nostra, manifesta la seva tranquil·litat sobre l’arribada del reconeixement basant-se en la força de l’autenticitat de la seva obra “De la meva pintura, ara tan poc valorada al meu país, quelcom quedarà. Perquè, és clar, si la pintura és bona, no mor mai. Jo sí que petaré, la meva pintura, no.” Aquestes manifestacions apareixen en una interessant conversa entre el pintor i Bernat Daviu publicada al catàleg de la mostra i que serveix de referència ineludible per entendre i captar l’essència de la seva obra i del missatge que l’artista ens vol fer arribar. La força de l’expressió “la pintura salva la pintura. Ja pots anar parlant si el quadre s’enfonsa” té poques possibilitats d’interpretacions literàries per part del crític. És una reivindicació entroncada amb el “jo pinto i prou” de Nonell que retorna tota la força expressiva a la pintura i deixa un paper molt marginal a les interpretacions més lligades amb la literatura i el pensament que amb la sensació i l’expressió. En un entorn artístic on la pintura sembla que tendeixi a desaparèixer tot deixant el protagonisme al text i al concepte, la contundència del pintor subratllant l’element visual de la pintura com a eix bàsic de la seva interpretació i remarcant com la sensació visual ha de ser la primordial davant l’obra és, com a mínim, un toc al discurs predominant. Segurament la seva afirmació en el sentit que els crítics han fomentat la mort de la pintura obre una reflexió sobre la realitat del concepte imposant-se sobre la sensació. Hi ha diferents aspectes que es plantegen en l’entrevista, però tots tenen un mateix fil conductor, la importància de la sensació per situar-se davant l’obra, totes les seves manifestacions són coherents amb aquest principi, des de les referències personals fins als plantejaments més generals. L’energia vital de l’artista s’expandeix fins a l’obra i al mateix temps fa que aquesta surti dels seus entorns i afavoreixi la seva realitat més enllà dels límits habituals. Són conegudes les seves realitzacions en què la pintura ocupa un lloc en el nostre imaginari quotidià, com pot ser el cas de la fàbrica de Parets realitzada conjuntament amb Bartolozzi. Aquesta obra, com a exemple de pintura que ens acompanya fora dels àmbits habituals, converteix en realitat la certesa de l’artista de donar a la seva obra una repercussió visual i en sortir de l’estudi la converteix en una obra social. El fet que l’obra ens vingui a buscar i ens faci dialogar amb ella en un àmbit visual ens treu de la zona de confort per enfrontar-nos al fet pictòric, i ens hi situa al davant de manera imprevista, tot fent que la sorpresa esdevingui diàleg i obertura a la percepció. El seu desig de defugir les interpretacions fa que fins i tot catalogui la necessitat de donar títols a les obres com a pornografia i aquesta confiança absoluta amb el diàleg pictòric ens obliga a mirar directament i sense judicis previs allò que expressen unes obres que sense ser figuratives són conscients que “tot figura alguna cosa”. La gran llibertat que emana de la conversa i la contundència d’unes afirmacions que sorgeixen des de la seva consideració d’obrer que utilitza el seu llenguatge per expressar la seva lluita visual contra el poder establert, converteixen en màxima la seva afirmació: “Un país que no té cultura deixa d’existir. I això encara no ho han entès, que un país sense cultura no existeix.” A la imatge, detall de Director, 2008 d'Arranz-Bravo.