Dada Siegt!: Universitat i museu: "win-win"

Universitat i museu poden col·laborar. No només poden fer-ho, sinó que seria desitjable. Hi ha una distància entre els uns i els altres plena de suspicàcies: l’altivesa d’uns i altres; la distància enfront de la realitat de la producció cultural i la distància enfront del coneixement. Les acusacions de burocràcia són mútues. Sí, la universitat és burocràtica: crèdits, mèrits, guies docents, aptituds, coneixements... és l’argot universitari. Però també ho és el museu, amb els seus terminis, la seva dificultat per ser dinàmic i adaptar-se a la realitat immediata (si no, a què respon que sigui una constant en qualsevol director de museu apel·lar al dinamisme?), tot sumat a les dificultats per les contractacions, etc. I al mateix temps hi ha demandes enfrontades que podríem convertir en la base d’una reconciliació: la precarietat de les condicions laborals en l’ensenyament davant la necessitat de connectar amb públic jove als museus, o la recerca de visibilitat del treball desenvolupat a la universitat davant la insistència en la contribució a la construcció de coneixement que busquen els museus. Els uns i els altres s’han d’entendre: el museu necessita superar la seva dependència del mercat i insistir en la seva voluntat per aprofundir en el coneixement, és una eina fonamental per a la investigació, i la universitat necessita connectar més intensament amb la producció cultural; el museu té capacitat per generar visibilitat i la universitat la necessita; el museu necessita sang jove, noves idees i públics, i la universitat té aquests joves i al mateix temps necessita fons econòmics (les dotacions pressupostàries per a qualsevol moviment en un museu són or a la universitat). Potser hi ha una escletxa en la qual tots poden guardar el seu espai i col·laborar. Fa temps que la universitat treballa fomentant grups de recerca, cosa que exigeix ​​el pla Bolonya. Els grups de recerca són un intent per insistir en la universitat com a lloc de coneixement i, aplicat al camp de la cultura, poden ser un lloc on connectar amb les pràctiques culturals. En lloc d’inventar màsters i estudis paral·lels, no podria ser una funció dels museus col·laborar i promoure grups de recerca? No només seria una manera d’establir col·laboracions entre tots dos, sinó que: no s’aprofundiria així en el coneixement i en el desenvolupament d’idees? No obtindria aquest coneixement visibilitat? No hi hauria al museu nous públics? No es contribuiria a alleujar la precarietat laboral que tots dos generen no contractant un professional o estudiós per a un projecte en concret, sinó fomentant un grup que implicarà treball a llarg termini? Això sí, per a això el museu, com a punta de l’iceberg del poder cultural, hauria d’evitar el seu intent per capitalitzar-ho tot, aquesta fam omnívora de devorador. Al cap i a la fi es tracta de treballar en això que està de moda en el màrqueting del win-win: tots hi guanyen o, millor, tots hi guanyem. A la imatge, una sala de la Fundacó Pilar i Joan Miró de Palma. Exposició: Miró mai vist.