Soledad Sevilla estrena temporada a la galeria Marlborough

La galeria Marlborough Madrid, carrer Orfila 5, presenta a partir del 13 de setembre  l'exposició Llums d'hivern de Soledad Sevilla. La mostra reuneix obra pictòrica recent d'una de les grans exponents actuals de l'art abstracte espanyol. El treball pictòric de Soledad Sevilla i les seves instal·lacions estan estretament relacionades, totes dues se sustenten sobre la geometria i una reflexió profunda sobre els referents de la Història de l'Art. Sevilla ha rebut el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1993) i la Medalla d'Or de les Belles Arts (2007). Soledad Sevilla (València, 1944) parteix a Llums d'hivern d'una reflexió sobre la seva pròpia vida, sobre la seva arribada a un "hivern personal", tot sense fer concessions a la malenconia i la nostàlgia que, segons Sevilla, queden anul·lades pel pols diari del treball creatiu. Les obres incloses a Llums d'hivern són el resultat d'un procés lent. L'artista treballa els mateixos temes en tres mides de menys a més en els que fa servir l'escala creixent per explorar línies i colors. En aquest camí selecciona i descarta fins arribar al gran format. "El gran format em permet embolicar l'espectador i convidar-lo a mirar el quadre com es mira un abisme, a qüestionar la seva posició davant de magnituds que superen la seva pròpia escala", diu Sevilla. Sobre l'essència del resultat l'artista explica: "El títol Llums d'hivern no es refereix a l'atmosfera ni a la qualitat lluminosa d'aquesta estació. S'ha escrit constantment sobre mi que pinto la llum, però sempre ho he rebutjat. La llum no està per ser vista, sinó per deixar veure. No sóc una artista referencial ni descriptiva. Redueixo a l'essencial la imatge o sèrie d'imatges que són el meu punt de partida i les faig incorpòries. Es tracta d'agitar i sacsejar l'existent. En aquesta sèrie de pintures, rescato de la meva memòria els assecadors de la Vega de Granada, ja que en el meu interior ressonen qualitats en ells, estímuls en comú amb els meus centres d'interès: el color, la llum filtrant-se per les escletxes de la fusta atrotinada, l'efímer i les petjades del transcurs del temps. En aquesta sèrie de pintures, organitzo els elements d'humils eines sense interès, deixalles, per analitzar-los i transformar-los. No hi ha dubte que estic contemplant el paisatge difús a l'altre costat de les arpilleres que poblen els assecadors, però aquestes pintures no són el resultat de l'observació del paisatge, sinó de la projecció de mi mateixa sobre aquest paisatge. No són descriptives, perquè tancar en els límits del pensament concret l'essència de l'emoció, que és abstracta, és aniquilar el seu sentit. Si en el paisatge la mà de l'artista s'obre a l'horitzó, la meva intenció és just la contrària; jo s'emmarco un tros de natura i crec una pantalla que impedeixi la visió paisatgista. Podria dir-se contrapaisatge. " A la imatge, obra de Soledad Sevilla.