Combats del Temps: L'anonimat de l'artista romànic

L’altre dia llegia en un diari cultural que “els genis del romànic no signaven les obres perquè no buscaven cap protagonisme”. No m’hauria aturat a comentar la frase si no fos perquè aquesta absurditat té gran difusió tant en manuals especialitzats com en llibres de cultura medieval en general. L’artista, des de l’antiguitat fins avui, ha tingut sempre un ego personal molt desenvolupat i ha volgut ser protagonista en la societat del seu temps. I a això s’afegeix que qui encarrega una obra d’art o d’arquitectura, qui la fa fer, qui la paga, vol que l’obra la firmi l’artista més conegut, el més prestigiós, simplement perquè ell mateix en treu visibilitat. Del període romànic es conserven pocs documents escrits o gravats en la pedra i això ha contribuït a la difusió de la teoria romàntica dels artistes anònims que treballaven només al servei de Déu i no per llur glòria i economia personals. Però mirem què diuen les inscripcions del segle XII. Al pilar nord-est del claustre del monestir de Sant Cugat es veu un escultor treballant un capitell acompanyat del text en llatí: “Aquesta és la figura de l’escultor Arnau Cadell que tal claustre construí a perpetuïtat.” És una veritable publicitat empresarial medieval, que serà més efectiva a la façana d’un edifici, com a la catedral de Mòdena, on llegim en llatí: “La teva escultura, Wligelmus, demostra avui quant ets digne d’honor entre els escultors.” O encara, de manera més sofisticada, a França, al timpà de l’església d’Autry-Issards, acompanyant la glòria divina representada llegim: “Déu ho ha fet tot. L’home creat ho ha refet. Natalis m’ha fet” (referint-se al portal o a l’església). I, entre milers d’exemples, el del pòrtic de la glòria de la catedral de Santiago de Compostel·la: “L’any [...] 1188 [...] els dintells de les portes principals [...] han estat instal·lats pel mestre Mateu, que dirigeix l’obra des dels fonaments de les portalades.” Com és que, amb tants testimonis medievals, continua circulant la teoria de l’anonimat dels artistes romànics. Doncs perquè agrada imaginar l’art romànic com un art d’església (quan en realitat en tota ciutat hi havia més palaus que no pas esglésies), perquè agrada imaginar-lo arquitectònicament despullat i sobri (quan en realitat era ple de color a dins com a fora dels edificis) i sobretot perquè així es va alimentant la teoria romàntica del misteri medieval. Hi afegeixo que la major part de les inscripcions medievals de patrocinadors, d’artistes o de tallers es pintaven un cop l’obra estava acabada i, en la majoria dels casos, com a la façana de l’abadia de Ripoll, per exemple, la pintura que devia portar les inscripcions ha desaparegut i ha propiciat la idea que l’escultura que no porta firma és una obra anònima. I a més els artistes eren presumits i orgullosos, com aquell escultor de Sant-Esteve de Tolosa de Llenguadoc, que firma dient: “Gilabert, que no és pas un desconegut, m’ha esculpit”, o aquell monjo escultor d’Autun, Martí, que es defineix a si mateix com a “admirable treballador de la pedra”. Cal que continuï? Si ho fes us parlaria de les dones artistes, un altre capítol oblidat de la creació artística medieval. A la imatge, Monestir de Sant Cugat. Inscripció d'Arnau Cadell.