Pere Llobera o matar els éssers estimats, a Sis Galeria

Sis Galeria, Travessia de la Borriana 6 de Sabadell, presenta a partir del 7 de setembre de 2018 Kill your Darlings de Pere Llobera. Com explica Sergi Botella en el text per al full de sala, "pujàvem la Mola a Sant Llorenç del Munt diferents amics, familiars, nens i companyes de treball. Just el dia abans vaig pensar en l'excursió i en les seves múltiples possibilitats fora del normal, em vaig imaginar que un cop a dalt vèiem com explotava Sant Quirze, Sabadell i Terrassa a l'uníson, s'omplien de foc i explosions que pujaven a la nostra alçada i ens saludaven . Estàvem veient la destrucció en el millor dels llocs, un mirador per albirar al dimoni. Els edificis explotaven i els miques formaven precioses palmeres de runa, foc, fum i espurnes. Els pins, la mala herba i les pedres somreien i nosaltres espantats boquejàvem en 4K. De les altes temperatures, ràfegues de foc destrossaven barris sencers com desapareix el pastís de Mickie Mouse en una abstracció veloç. Als pocs minuts l'absorció de l'oxigen va generar una pluja àcida estripant els núvols com cascades d'ibuprofèn, caient en una infinitat orquestral de claps, toms i caixes, que rítmicament cosien les ciutats. Podíem albirar com explosionaven districtes sencers a causa dels conductes de gas, milers de bolets cremant doblegant tot al seu pas, liquant ponts, trenant estacions de tren i edificis governamentals. Serps de llum fuetejaven amb les seves descàrregues elèctriques l'asfalt bullint, obrint sexes d'on brotaven milions de pedres, convertides en un accelerat procés mineral en muntanyes d'ametistes, valls de quars i coliseus de pirita, on estruços criades en captivitat, ara fugades, voleiaven amb les seves plomes cremant en una perfecta adaptació del llac blau remesclat per Panero. Arribaven tsunamis de drones sònics, freqüències que violaven les nostres oïdes. Es dividien en descendir per la trompa d'Eustaqui, unes germinant en delays fossilitzats i altres reverberaven a la còclea produint instantàniament un plaer absolut des de les nostres mandíbules fins a les ungles dels peus dels nostres pares. El tema és que en no poder baixar en molt de temps tindríem gana i ens preguntàvem a qui ens menjaríem primer, que si als nens o a algun adult sa (més menjar pel mateix preu moral). És clar, jo vaig votar per menjar-nos primer als nens (menys malalties, carn més tendra). Menjar carn adulta era menjar problemes. Si engullíssim a J.G. menjaríem psoriasi, i si es em menjaven, segur moririen al poc temps. També defensava la idea que els nens no tenien tants records, ni nosaltres d'ells, i que al seu torn seria una mort prematura i postnatura. Em van tractar de Josep o André Bretón, tant se val, sona igual de bé. Ah! I que no eren els meus fills. Jo vaig respondre que els nens són de tots. L'absurd de les Possibles decisions futures [havia restaurants a prop, animals, vegetals, més gent potencialment comestible desconeguda (encara menys càrrega moral)], em va sorprendre perquè estaven totalment relacionades amb Viuen!. Ja saps els jugadors de rugbi que van caure en un accident aeri als Andes i no van trigar a menjar carn humana. Aquesta presa de decisions, es devia, crec, a la localització estratègica del llom del llibre en un dels espais amb més visibilitat des de la meva cadira, a la taula on menjàvem a casa meva familiar quan era un nen comestible. En acabar l'apocalipsi del Vallès baixem de la muntanya i vam començar a trobar les restes de Matadepera, munts de xalets retorçats com rizomes i les seves piscines convertides ara en forats negres que succionavan rius de metall líquid. Ja arribant a Terrassa just a la comissaria dels Mossos d'Esquadra vam començar a albirar murals, collages i dibuixos entre les ruïnes. Seguíem per les avingudes i estaven plenes de noves obres, d'art encara fresc. Algú, igual d'oportú que Bansky però infinitament menys subnormal va aprofitar aquest temps per exposar a l'infern. Llampecs, superherois abatuts, exèrcits de gnoms i Bob Esponges en taüts amb rodes. Però com es podia generar aquest llegat en tan sols tres hores? Vam estar buscant incansablement supervivents i res, només cossos pompeians, amalgames de carn passada rostida i ni un indici del que fins a aquest moment enteníem com a vida. Va decidir autolesionar deixant anar collages amb traces de pintura, acoblaments i dibuixos superposats. Destruint amb realismes olis passats o articulant éssers amb el primer que es va trobar, ja fos cartró, núvols de sucre o fang. Pràctiques vitals, amb estigmes autoinduïts i accidents planejats, que conformen addicció. La de menjar-se a un mateix per sortir del fàcil. Aquí trobem un conjunt de Haikus "help me", autoposesiones d'un treballador incansable, d'algú que és context en si mateix. Abans de separar-nos per millorar la recerca, Genís cridà amb totes les seves forces "Kill your darlings, Mama". A la imatge, cartell de la mostra.