Bloc del transeünt: Aquest to nobiliari de l'art

Les pluges dels darrers mesos han destrossat i destrossaran en els propers mesos molts marges de pedra seca de la Catalunya rural. Ha plogut molt, a pagès l’aigua és molt ben rebuda, però també fa mal. Pels volts de Belltall, a la Conca de Barberà, la Segarra històrica, se n’han ensulsiat moltes, d’aquestes parets construïdes, pedra a pedra, per uns pagesos que fa molts anys necessitaven guanyar terreny al bosc salvatge i creaven feixes o marjades per a poder conrear.
Aquells marges de pedra seca que es van aixecar fa moltes dècades ara s’esbaldreguen. Només aguanten imponents aquells marges que van construir-se sobre fiters (roques a flor de terra, defineix poèticament el diccionari). Però els que van enlairar-se sobre el terreny arenós pateixen amb cada tromba d’aigua que passa entre les seves roques. I cauen o poden caure.
I qui se’n queixa? Ningú, literalment. La gent va pels camins, veu aquelles pedres apilades al camí, la carn despullada de la terra i que la feixa pot anar desfent-se, però mai no pensa en la possibilitat de reconstruir els marges esbaldregats. Per què? Primer, perquè com deia en un preciós discurs el filòsof Giorgio Agamben, fa temps que la societat occidental va deixar de prestar atenció al camp, a l’agricultura, a la pagesia. Segon, perquè ningú pensa en aquells marges de pedra, en aquells quilòmetres i quilòmetres de parets com en una obra d’art.
I si comencessin a caure els carreus del monestir de Vallbona? O de qualsevol palau medieval, renaixentista o barroc? Òndia, aleshores tothom correria a demanar que les institucions reparessin els desperfectes, hi hauria articles recordant la munificència artística d’aquell edifici, la seva història nobiliària, plena d’individus importants. Tant se val que alguns d’aquests edificis fossin anònims, que les seves pedres estiguessin tan ben girbades o tan mal girbades com les d’un marge rural. Una cosa seria art i una altra, no.
A mi, ja em perdonareu, aquest to nobiliari de l’art, de la historiografia de l’art, cada vegada m’incomoda més. Vaig conèixer un home, el Jaume Català, de Cal Roseret, que m’explicava com es va passar la meitat de la seva vida netejant els camps de pedres que després servien per a construir marges. Ell no ho sabia, però en Jaume era un artista que, com tots els margeners de la història, feien d’arquitectes, de capatassos i de manobres tot en un. I construïen unes parets de pedra seca, algunes amb una altura i una extensió impensables, que són tot un monument. Encara que tants de nosaltres hi passem pel costat com si allò no fos res important i, en canvi, ens aturem embadalits a veure les pedres d’un palau on vivia un rei mesquí.

Foto: Joan M. Minguet