Luis Úrculo torna a Max Estrella, carrer Santo Tomé 6, a partir del 13 de setembre amb una exposició en què de nou es plantegen més preguntes que respostes i que necessita de la imaginació de l'espectador. Però si fa dos anys el punt de partida era la vida domèstica, tot allò que envolta i amb el que conviu l'artista, en aquesta ocasió ens porta a l'estratigrafia arqueològica, a pensar en tot allò que roman ocult sota els nostres peus.
Luis Úrculo: He anat a una cosa molt més dura, prescindint pràcticament del color. Aquesta exposició resulta més clàssica que l'anterior.
Amelie Aranguren: Sí, però sempre sembles estar parlant sobre el mateix, traçar sobre els ecos, sobre aquests espais que en aquest cas han desaparegut.
L.U: Gran part de la meva feina està basat en la meva formació com a arquitecte. En l'arquitectura el 95% no es construeix, es queda en paper, tot l'esforç consisteix a imaginar l'espai a través de documents. Aquests expliquen la possibilitat d'un projecte, no importa que es realitzi o no. El que jo faig, encara que sigui d'una manera diferent, té a veure amb aquesta forma d'imaginar, de representar les coses mitjançant documents però que necessiten de la imaginació, cal inserir la peça que falta en aquest procés.
A.A: És per això que t'has acostat a l'arqueologia per desenvolupar aquest treball.
L.U: A l'arqueologia hi ha molt ocult, molt desconegut. Aquests camps en els que falten peces i que s'han d'interpretar, com en criminologia, astronomia o altres ciències que són referència per a mi.
A.A: En aquesta ocasió les pistes, els indicis semblen escassos.
L.U: Sí, he anat retallant des de gairebé el mínim per arribar a aquest gest que pràcticament és deixar estar, el no fer, potser per això sigui més dura.
A.A: Què vols dir per no fer?
L.U: Des que visc a Mèxic he començat a fer més viatges a ruïnes arqueològiques i el que realment em sorprèn no és tant el que es veu com el que no es veu, tot el que està cobert. Ells ho tenen com una cosa natural, et diuen «aquestes muntanyes són piràmides però
al govern no li interessa excavar perquè és enorme el cost de fer una neteja i una recuperació arqueològica »així que deixen que es converteixi en paisatge. I això és precisament el que em va semblar meravellós, deixar les coses com estan, veure com el temps es converteix en paisatge. D'aquí va venir la idea de treballar partint del llibre d'arqueologia i imaginar com serien les coses si no s'haguessin tocat, tornar les coses al seu lloc d'origen.
A.A: T'has servit de diversos llibres d'arqueologia per articular l'exposició en què apareixen fotografiades les peces dels jaciments d'Oaxaca que has visitat i sobre les quals treballes.
L.U: Sí, volia sepultar tot aquest coneixement que m'ha arribat a través dels llibres.
A.A: Tu d'alguna manera et converteixes en temps i tornes a recobrir de terra totes les peces que es representen en el llibre.
L.U: Tot ell està cobert de fang, argila d'Oaxaca. Volia treballar amb la mateixa matèria amb què estan fabricades les peces. Algunes es queden en un lloc intermedi, altres estan més en la superfície com passa allà, que mous la terra i apareixen figures. Intento fer una revisió de com seria un mural o una piràmide si s'hagués deixat estar, el antigesto.
A.A: Al costat de les pàgines del llibre també trobem boles i altres objectes de ceràmica que ens situen a nosaltres, el nostre temps, com si ja fóssim passat.
L.U: Sí, aquestes boles estan fetes del mateix material que les peces arqueològiques. La idea és crear objectes ambigus que seran interpretats. Preguntar-se com es desxifrarà 4G, JPG o .mov d'aquí a 500 anys.
A.A: Davant d'aquestes peces tan concretes, trobem els dibuixos en carbonet que són pràcticament un últim gest, estan a punt de desaparèixer.
L.U: Torno a partir de la fotografia d'una peça que jo dibuix i va erosionar només per dibuixar-la, de la mateixa manera que la fotografia ja erosiona l'original, no puc veure ni la textura, ni l'escala real ni la informació completa. Intento utilitzar els mateixos termes que el temps ha emprat. Treball amb objectes que s'han transformat, no ho veig com una degradació sinó com una evolució, s'han erosionat per l'evolució.
A.A: En els vídeos és potser on més clarament es percep aquesta necessitat de tornar a amagar o recobrir tots aquests objectes.
L.U: L'esprai és assimilar la terra al temps. Tot el projecte té aquesta idea de l'acumulació, dels estrats. La terra és un material que sembla una unitat de temps, va augmentant i
va empenyent el que té sota que pot ser coneixement, objecte, matèria ... L'esprai em servia perquè jo generalment faig representacions paral·leles de les coses i l'esprai té un comportament molt similar però amb una velocitat, una entropia diferent. El esprai era la forma de representar allò a una major velocitat. No m'interessava enterrar un objecte a la terra perquè era molt literal, volia fer un gesto.
AA: El so és una obra més de l'exposició, una col·laboració amb Lanoche (Ángela de la Serna) .
L.U: Normalment el so en el meu treball ha estat associat a un vídeo que al seu torn està en un espai. He volgut que el so fos com un material més, com si hagués pintat tota la galeria, que fos com un líquid, un entapissat que cobreix tot l'espai. És una instalación.
A.A: També formada per diverses capes o estratos
L.U: Hem intentat que tingui correspondència amb la resta de les accions de l'exposició, que sigui una traducció d'aquestes sepultures. És una capa de so i una voz.
A.A: ¿Són paraules?
L.U: Sí són paraules. És una estratigrafia. Una representació del coneixement que es va acumulant. Són conceptes que hem integrat i que formen part de la nostra cultura popular, que naturalizamos ràpid. La instal·lació del so vol donar aquesta sensació, peces, objectes i idees que es van posant una sobre l'altra, com a peces de tetris.
A la imatge, obra de Luis Úrculo.