Joan-Josep Tharrats: cent anys

El que explicaré ara m’ho digué expressament en Joan-Josep Tharrats. Un saltimbanqui, un bon dia, en arribar a un poble, veié que hi havia tot de gent agenollada  davant d’un encreuat de fusta; aquella gent mormolava en veu baixa unes paraules. Estranyat, s’apropà a un d’aquells que remugava uns mots incomprensibles per a ell, i li preguntà què feien aquelles persones allà en aquella actitud i remorejant? El qüestionat respongué que agraïen al creador la seva existència i la joia de viure. Aleshores ell digué: però si jo –que sento les mateixes afeccions– no conec ni els mots ni els gestos que s’han de fer, com ho puc manifestar? L’interrogat va respondre-li: cadascú ho fa a la seva manera i segons creu. El saltimbanqui continuà comentant, però si jo només ser fer tombarelles i saltar i gesticular; això és també vàlid? El tantes vegades qüestionat respongué: tot és vàlid si és sincer. Aleshores el saltimbanqui començà a fer salts, contorsions i a gesticular a la seva manera. Tothom li ho agraí i tothom en fou content. Aquesta és l’oració del saltimbanqui. Doncs bé, aquest és el Tharrats que vaig conèixer: era un touche à tout. Tocava, esquinçava, tacava, retallava, componia a tort i a dret tota mena d’elements fins a fer-ne, d’aquells elements coneguts i identificats, uns altres de nous que volia que fossin agradables a la vista i, si es tractava d’objectes –que també els treballava–, plaents al tacte. Encara que de vegades es passava, com quan va fer per a la Sala Gaspar –i sota l’advocació del mur (denominació i materialització que s’inventà)– un mural de totxos que pesava quatre tones. Joan-Josep Tharrats, nat el 1918 a Girona, va fer els seus estudis de base a Besiers (Occitània) on arribà a saturar-se de literatura (sistema molt francès). Conseqüència d’això, ja de jove feu misse en scène (decorats teatrals) improvisats; assistí –ja amb la família a Barcelona– a l’Escola Massana, d’inspiració, obvi, noucentista. La Guerra Civil ho destarotà i capgirà tot, però el jove Tharrats en sortí, potser no foguejat –no va disparar mai ni un sol tret– però sí arranjat per fer front a la realitat des del seu punt de vista i des de la sòlida formació lliure inicial. L’altre complement fou la música, que li agradava pels sons més que per les melodies: era aquell terrabastall plàcid, tranquil o sorollós i eixordador que se sentia empès per emprendre el que fos mentre, això sí, fos manual, es tractes de retallar, rebregar, estirar, enganxar o estripar. Amullerat amb una noia que el sabé comprendre sempre, la Pilar, emprengué el seu pas per la vida sense sentir-se gaire consirós per les necessitats quotidianes. Podia entretenir-se, comprar coses petites i vendre’s el que fos per comprar-ne d’altres mentre, de tot plegat, en resultés una acumulació de paper i de cartró, d’imatges, per a retallar i muntar. Dau al Set. Pel seu tarannà, i reaccionant enfront de la formació cultural estrictament social –contra la qual mai reaccionà ostentosament, tot sigui dit–, preferí decantar-se per les manifestacions formals que innovessin. El 1947 connectà amb els que serien els joves inquiets de Dau al Set, dels quals, pel fet de posseir, ell, una impressora manual, esdevingué l’editor i el muntador gràfic de la publicació. Ja el 1949 pogué viatjar a París, on s’immergí en tota la faramalla d’innovació i de llibertat expressiva que per aquells anys era París. L’edició de Dau al Set (1948-1954), amb els textos i les il·lustracions dels components del grup més el d’aquells amics, coneguts o interessats (Miró, Cocteau, Cirlot, Àngel Ferrant, Mathias Goeritz, Gaya Nuño) que en Tharrats de tant en tant hi anà introduint, el portà a tenir des de bon principi unes possibilitats de coneixements forans i d’acció, si s’atrevia –amb un treball incansable, cal reconèixer-ho, de muntatge i de manualitat constant en la confecció dels diferents números de Dau al Set–, que comportaren que aquella revista insignificant de sis personatges aportadors de base (Joan Ponç, Joan Brossa, Arnau Puig, Modest Cuixart, Antoni Tàpies i en Joan-Josep Tharrats, ell mateix) arribés a ser un signe i un senyal clandestí, no oficial, de la creativitat innovadora a l’Estat espanyol i a l’estranger. Precisament, aquesta situació permeté que des de fora de l’Espanya franquista hom es fixés en els creadors casolans –als quals després s’afegirien els d’El Paso (1957)– i Tàpies, Cuixart i Ponç obtinguessin un ressò de reconeixement de la seva creativitat personal i única. Obvi, el mateix Tharrats se’n beneficià, si bé ell, com sempre, aprofità totes les avinenteses per mostrar-se tal com era, creador de l’immediat, de la improvisació, sense transcendències, que no li esqueien ni les buscava. Però números de Dau al Set com el de Georges Méliès, el de Jean Cocteau, el dels gravats d’època o els simplement de composició formal estricta, el de Paul Klee, els dedicats a la música de jazz, confeccionats manualment, meravellaven els de fora perquè a casa, a Barcelona mateix, mai ningú –excepció feta d’alguns artistes joves com ara Guinovart o Planasdurà– en va fer cas fins que un bon dia Tàpies va venir reconegut i guardonat des dels Estats Units. Col·laborador de coreògrafs i ballarins. Mentrestant, arribats els anys 50, Tharrats, a més de dedicar gran atenció al ballet clàssic modern i arribar a col·laborar amb coreògrafs i ballarins o ballarines contemporanis, com ara Consol Villaubí (de la companyia de la qual, Ballet Experimental de l’Eixample de Barcelona, feu alguns cartells anunciadors de diferents espectacles i actuacions), edità llibres personals de petit format, dedicats als artistes o poetes del grup o a alguna de les grans figures de l’art contemporani. Però també se sentí organitzador i formà part d’alguns espectacles muntats pel Club 49 i el Saló del Jazz o el Saló d’Artistes Actuals i altres estructures, sense descuidar mai, tanmateix, les exposicions individuals seves a Barcelona –començà a les Galeries El Jardín (1950), amb Àngel Marsà– i pràcticament arreu d’Europa i Amèrica, on procurava viatjar sempre amb l’objectiu d’acumular informació i paper per poder realitzar les seves retallades i estripades i els seus collages. Precisament, amb tot això, i mentre imprimia el Dau al Set, l’any 1954 s’adona que és la mateixa impressora Boston la que li proporciona una bona part del seu material de creació: els papers i cartrons tacats de tinta amb què cal netejar la màquina per continuar treballant. Són aquelles taques fetes a l’atzar de les necessitats o del capritx de qui la manipula, les que ofereixen la base de les composicions més atrevides; això si l’atzar de la gestualitat per la neteja no ha fet ja, per l’ull observador, l’obra correcta. Seran les Maculatures. De la línia primigènia al gargot. Sintèticament hom pot dir que en l’àmbit de la plàstica Tharrats va passar de la línia primigènia al gargot; després se n’anà vers la màcula, que el portà a l’esquitx per arribar, finalment, al cosmos i, dins d’aquest complex real o pictòric, circulà pels espais estelats infinits o pels fons del mar inconnexos. Aquest procés va ser la seva autèntica fruïció; no necessitava res més si sentia al seu abast la possibilitat de grafiar-los. Els gravats apuntaven vers el seu horitzó ideal; fou aquest procediment el que li obrí les possibilitats d’expressió directa i constant que cercava. Al meu entendre, la culminació de la seva obra foren els darrers quaderns plàstics, que designà com a negre +..., autèntica joia gràfica de goig visual. En certa ocasió Tharrats havia dit que al principi l’artista que l’emocionà fou El Greco però que, després, s’adonà que el seu ideal preferit era Velázquez: tacar i compondre sense cap més prejudici. A la imatge, detall de Homenatge a Berg, 1952. Joan-Josep Tharrats. Aquarel·la i tinta damunt paper. Col·lecció particular. Foto: Sònia Ros.