Biennal d'Art Contemporani Català 2018: La de la generació 00

Quan vaig començar en això de l’art em va cridar l’atenció que el sector esnobés la idea de biennal. Es considerava una iniciativa caduca, com si l’obsolescència de la Biennal de Venècia hagués condemnat les biennals per sempre (després vaig veure que al món s’han multiplicat i que és un d’aquests encallaments nostres). Potser va ser l’empatx de biennals dels vuitanta? Fins i tot s’inventaren triennals per esquivar-les! També em preguntava, em pregunto, com és que Barcelona, Catalunya, no és capaç d’orquestrar una gran convocatòria d’arts visuals, de periodicitat ritmada i amb honorosa seu central, en la qual es promogui i prengui el pols de l’art contemporani emergent del país. I sense ànim tribal: simplement per la tafaneria de veure, cada tant, què és el que passa en aquesta cantonada del planeta en matèria d’art, i en un esdeveniment de primer ordre cultural: és a dir, amb repercussió popular i ressò ultrapirenaic. Que ens esgarrifa el mot biennal? Rebatejem-lo! Però fem-ho, va. I ens hi posem tots. Joventut dels candidats. Mentrestant, tot al contrari, a les comarques hi ha iniciativa, substància i tossuderia, i poc lubricant. Així ocorre des de fa 41 anys a la Biennal d’Art Contemporani Català a la ciutat de Sant Cugat, la qual, amb heroïcitat, és la més antiga en el seu gènere. Amb el suport de l’Ajuntament i la insistència martellejant de Josep Canals, la BACC té dues grans qualitats que, malgrat la manca de grans suports, la singularitzen. La primera és la joventut dels candidats: la naturalesa del premi fa que s’hi convoquin artistes que acaben de sortir de les universitats, en el seu primer pas valent o tremolant en el món de l’art –més de 90 en aquesta edició–. La joventut no exclou categoria, més aviat l’anuncia, com ho demostra la nòmina d’artistes de nivell sobresortits precedentment: la Lua Coderch, en Perejaume, l’Ignasi Aballí, el Tom Carr o la Susana Solano. També és ben interessant la diversitat territorial que caracteritza el concurs, amb artistes vinguts de les quatre demarcacions, i també la dels membres del jurat, aquest any representat per Jesús Vilamajó, d’Embarrat (com a representant de Lleida); Aida Marín, del Cercle de Lectura de Reus (Tarragona); Ricard Planas, de Bonart (Girona), i el que us escriu (del Barcelonès). La generació 00. Cada biennal té una singularitat contextual. La d’aquesta edició ha marcat el despertar de la generació 00: nascuda durant els anys noranta –generació olímpica!–, que es va iniciar en el món de l’art durant els anys de crisi, i que defineixen dues particularitats més: el frenesí creatiu –per sobre de les disciplines, sense prejudicis ni moderns ni postmoderns, i amb una mirada 3.0– i el factor viatger –en una generació expulsada per la manca d’oportunitats. En la XXI Biennal manen dos gèneres: l’obra objectual i la fotografia, d’una manera fresca i airejada. Des de l’objecte han sobresortit tres artistes viatjades: Anna Ill (vilanovina establerta a Alemanya), Irene Bou (nascuda i formada a Caracas) i Anna Pascó (resident a Munic). Totes tres intervenen amb creativitat i pulsió en l’espai: Ill, a través d’una escultura matèrica i expressiva que revisita l’escultura alemanya dels vuitanta; Bou, des d’una obra fràgil i domèstica, que aglutina la poesia, l’escultura i l’arquitectura íntima, i Pascó, en un treball elegant i vistós espacialment, amb mirada de disseny d’interior i un accent audiovisual. Entre els objectuals també destaquem el colombià Sebastián Ruiz, que ens acosta a un món insòlit de figures selvàtiques i primitives. I Eduardo Ruiz, que ens ha convençut amb una obra alhora incisiva i irònica, amb els monuments dels bitllets d’euro retallats projectant-se sobre paisatges indeterminats (tan indeterminats com la vella Europa…). Secció fotogràfica. De la secció fotogràfica ens ha atret el misteriós imaginari de l’holandès resident a Tona, Yurian Quintanas: objectes rars juxtaposats com si fossin bodegons, una revisió feta de manera perspicaç de la fotografia objectual onírica dels anys vint. I també la investigació fotogràfìca de Guillem Arquer, que proposa mirades laterals i sorprenents d’entorns suburbials del Barcelonès; en una poètica nòmada propera a la de Carles Llonch, que proposa diàlegs constrastants entre deserts i grans metròpolis de l’Orient Mitjà. Aquest to de fotografia suburbial encardina amb les propostes de Joan Pallé, de qui coneixíem les fotografies sobre ponts i estructures metropolitanes amb grans frases interpel·ladores (What’s that noice), i que per la present biennal ha complementat amb una sèrie desenfadada de pòsters multiicònics. Tanquen la selecció una subtil intervenció de paisatge des de les arts del gravat d’Adrià Gamero i un treball insòlit i compromès de Mariona Berenguer, que a Metàstasi proposa una reflexió a tres temps de la malaltia, en format alhora textual, musical i gestual. Arribar a un fi de cicle vital. A banda de l’art i els artistes, la protagonista d’aquesta biennal és la mateixa biennal, que arriba a un fi de cicle vital, i que cal, necessàriament, repensar. A criteri nostre, a la biennal li manquen dues coses perquè persisteixi: que hi cregui el país i que hi cregui la ciutat. Si hi creu el país, tindrem el que ens manca: una convocatòria central d’art contemporani a Catalunya. Si hi creu la ciutat, tindrà allò que aporten les més de 100 biennals que avui es prodiguen pel món: un esdeveniment que sacseja la ciutat de pensament, cultura i creativitat. Les obres finalistes de la biennal es poden veure del 6 de setembre al 25 de novembre al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès. A la imatge, a dalt, Carles Llonch. Figure and Backgrounds, 2007. Muntatge fotogràfic. A sota, inauguració de la Biennal al Centre d'Art Maristany.