Quadern Vermell: Vulnerabilitat i resistència

Recordo que en la dècada dels 90 hi havia treballs que exploraven el cos i l’exposaven en tota la seva vulnerabilitat. Recordo escultures i instal·lacions que s’exposaven en tota la seva fragilitat, com ara les bombetes o les piles de caramels de Félix González-Torres, que compartia amb els espectadors l’empatia i la pèrdua. Acabava un segle i en començava un altre amb totes les incerteses i transformacions que llavors no podíem ni imaginar. Segurament en els darrers vint anys hi ha hagut més canvis en la manera com treballem, ens movem i ens relacionem que en tot el segle anterior. Estem en el 2018 i alguns dels artistes de la dècada dels 90 continuen sent referents per a altres que llavors acabaven de néixer. Artistes de les primeres dècades del segle XXI que comparteixen amb els seus antecessors una sensació que el món està canviant en una direcció contrària a qualsevol lògica constructiva. Aquesta incertesa, impotència, però també resistència i sentit comú, autenticitat i tornada a l’essencial és ben present en una manera de treballar que genera propostes basades en l’oralitat, en la transmissió de relats i la utilització de la veu com a objecte artístic, en les experiències compartides de projectes que perduren com a memòria o com a registre, en exposicions que exploren allò que ens fa vulnerables, la fragilitat de les estructures i, al mateix temps, la seva potencialitat. Sis exemples són millor que mil teories: Lúa Coderch treballa amb la veu, “el primer material, el més disponible”, amb narracions hipnòtiques i precises que se centren en el mínim, en l’infra-mince. Anna Dot explora la limitació del llenguatge i la comunicació, la noció de traducció, centrant-se en els mínims matisos, girs i repeticions que acaben tergiversant el sentit. Enric Farrés-Duran narra històries en què la realitat i la ficció s’acaben trobant i modificant. Investigacions, coincidències i trobades fortuïtes li permeten establir relats a partir de connexions inesperades. Irina Mutt comissaria exposicions en què es parla de duresa i resistència, de fragilitat i vulnerabilitat com a nocions no antagòniques; es parla d’afectes i sentiments, de protegir-se i protegir els altres. A l’exposició A break can be what we are aiming for inclou una instal·lació inflable feta amb materials de plàstic divers (Dream Castles, de Mycket) i obres que posen en conflicte el cos i les estructures (Moat, de Laia Estruch). Si els artistes que treballaven en els 90 subratllaven la fragilitat i la impossibilitat, els artistes nascuts als 80 i 90 són ben conscients del lloc des d’on parlen i quines eines tenen al seu abast, del que poden esperar (o no) de les institucions, de la globalitat i la inestabilitat del món en què viuen i també de l’immens potencial dels individus. A la imatge, exposició A break can be what we are aiming for, comissariada per Irina Mutt a La Capella de Barcelona. Vistes de les instal·lacions Dream Castles, de Mycket, i Moat, de Laia Estruch. Foto: Pep Herrero.