Somiar les possibilitats de l'art: Fundació Vila Casas-Col·lecció DKV

La Fundació Vila Casas i la col·lecció DKV combinen els seus fons artístics en un projecte expositiu destinat als Espais Volart (del 20 de setembre al 30 de desembre del 2018), que portarà per títol Somiant una possibilitat. En primer lloc, cal destacar la diferent tipologia de les respectives col·leccions: d’una banda tenim la Fundació Vila Casas, definida principalment pel criteri del col·leccionista –Antoni Vila Casas–, que amb els anys ha construït un discurs artístic basat en el seu propi gust i que actualment ha esdevingut una de les principals mostres de l’art contemporani català. D’altra banda, el fons DKV ha estat determinat per la voluntat fundacional de vincular art i salut i l’acompanyament de la trajectòria d’artistes joves i de mitja carrera, oferint una panoràmica de l’art espanyol de les últimes dècades. Crear ficcions especulatives. Aquesta proposta expositiva –que sota la curadoria a quatre mans de Natàlia Chocarro i Alícia Ventura serà itinerant per l’Estat espanyol– parteix conceptualment de la potencialitat en tant que possibilitat; com a éssers humans, tenim potestat (potser no absoluta però sí parcial) sobre el nostre avenir, i és aquesta possibilitat la que ens permet somiar i crear ficcions especulatives, fins i tot il·lusions. Al capdavall aquestes no són altra cosa que projeccions d’un inequívoc desig d’assolir un benestar tant físic com espiritual. Tanmateix, desitjos, ficcions i somnis no són en absolut aliens al context que els envolta: són perfectament permeables a la liquiditat de la societat contemporània, com tampoc són aliens a l’entorn els individus que creen aquestes ficcions i somnis: els artistes. Establir microrelats. Fugint d’una organització cronològica, Somiant una possibilitat pretén establir microrelats que creixin fruit del diàleg entre les peces de les dues col·leccions, que s’agrupen per parelles en la majoria dels casos amb alguna excepció amb agrupacions més nombroses. D’aquesta sèrie de juxtaposicions destaca que s’ha optat per supeditar la forma al concepte subjacent de cada obra. Amb independència del llenguatge amb què cada peça s’expressi, les analogies que s’estableixen entre les unes i les altres donen lloc a un nou sistema de valors que, en darrera instància, genera una nova hermenèutica per interpretar les obres exposades. D’acord amb aquests nous codis interpretatius, l’exposició es vertebra a través de dos grans marcs conceptuals: el temps en suspensió i la resistència íntima. El temps en suspensió. El temps és l’única dimensió que habitem de la qual som presoners: naixem al punt A i ens desplacem unidireccionalment i amb velocitat constant cap al punt B, on amb la mort conclou el nostre viatge. La captivitat de la quarta dimensió ha estat –i és– un punt cabdal de la història del pensament humà, i el món de l’art no n’ha sigut pas l’excepció. Les darreres dècades artístiques s’han caracteritzat per la recerca de models que trenquin amb la temporalitat instal·lada a partir de la modernitat hereva de la il·lustració i, posteriorment, la industrialització; d’aquesta manera, El temps en suspensió –que obre l’exposició– ens permet reflexionar sobre memòria, història, obsolescència, atemporalitat i natura, conceptes fonamentals per a pensar la societat. En aquesta primera part trobarem artistes tan diversos com ara Joan Ponç, Anna Malagrida, Lluís Lleó, Álvaro Sánchez Montañés, Rubén Grilo, Susana Solano o Jordi Bernadó, entre d’altres. La resistència íntima. L’altre apartat que ocupa l’exposició, La resistència íntima, ens remet a un assaig de Josep Maria Esquirol sobre la condició humana i les diferents vies de resistència en la contemporaneïtat. El filòsof indica hàbilment que “una de les principals característiques [de l’època de la tècnica en què vivim] és l’exposició, una certa transparència. [...] Hi ha una gran diferència entre tenir una finestra i tenir totes les parets de vidre. La finestra no exclou una certa intimitat i protecció. El problema és la total exposició”. Partint d’aquest marc conceptual, La resistència íntima es ramifica en discursos que qüestionen amb vehemència aspectes diversos de la societat actual i la sobreexposició: des de la relació amb l’entorn més proper –la ciutat i la seva transformació– fins a la desconstrucció de l’heteropatriarcat a través de la mirada de la dona com a agent creador d’art. A tall d’exemple, en aquest darrer sentit, Chocarro i Ventura proposen una conversa a tres bandes entre les obres de les artistes Eulàlia Valldosera, Isabel Rocamora i Soledad Córdoba Avilés. Totes tres treballen el cos, però la primera ho fa entenent-lo com a casa, la segona com a presó i la tercera com a emoció; recordem que, com va indicar Barbara Kruger a finals dels vuitanta: “El teu cos és un camp de batalla” i, en aquesta, la resistència és conditio sine quae non. Els somnis són potència en estat pur. Els somnis han tingut una importància crucial en el desenvolupament de la història: premonicions i aparicions divines han condicionat de manera determinant l’avenir d’imperis i continents, precisament perquè els somnis són potència en estat pur. Jung va afirmar que “un somni és com un teatre en què el somiador és alhora escenari, actor, apuntador, director d’escena, autor, públic i crític”; Somiant una possibilitat és una aposta per posar l’obra artística i l’observador al centre d’aquest teatre dels somnis per convertir el binomi protagonista en un agent creador de possibilitats, de sentiments i de pensaments. A la imatge, Soledad Córdoba. Devastación V, 2016. Tintes pigmentades en paper baritat sobre dibond. 100x150 cm. Col·lecció DKV.