"Picasso descobreix París" al Museu Picasso

Picasso va a París per primer cop la tardor del 1900 acompanyat de l’amic pintor Carles Casagemas i s’instal·la al taller que havia deixat buit Nonell al 48 de la rue Gabrielle, on poc després arriba Manuel Pallarès. Pere Manyac li ofereix un sou mensual a canvi d’obra i esdevé el seu primer marxant. L’ambient parisenc de Le Moulin de la Galette i l’oferta de cocottes, minettes i noies joves que emigren del camp a la ciutat per trobar feina atrauen els joves artistes. Entre elles, Germaine, per qui Casagemas s’acabarà suïcidant. Una ciutat, París, que és plena d’amics catalans pintors, com ara Casas, Utrillo, Pichot i escriptors com per exemple Jaume Brossa i Pompeu Gener. El suïcidi de Casagemas. El suïcidi de Casagemas afectarà el jove Picasso quan l’any següent ocupa el mateix estudi que l’amic mort, al 130 ter del Bd. de Clichy, sota el mateix sostre del seu marxant i on prepara una gran exposició que compartirà amb el pintor basc Iturrino. El blau comença a envair les seves obres, un blau que descriu la malenconia, la misèria i el dol. Reapareix la figura de Casagemas i també l’atmosfera de la visita a la presó i a l’hospital de dones de St. Lazare, moltes d’elles allí per malalties venèries, que l’afecta enormement i pinta la soledat de la dona en aquestes circumstàncies miserables. Primer període parisenc. Aquest primer període parisenc de Picasso, compartit amb anades i vingudes de Màlaga, Madrid i Barcelona, s’estén fins al 1904 quan definitivament Picasso decideix quedar-se a París. És també un període d’aprenentatge i coneixement de l’art que triomfa aleshores, com ara el de Rodin, Gauguin, Puvis de Chavannes, Manet, Daumier, Cézanne, entre altres noms de referència. Picasso es converteix en un copista, s’exercita veient i copiant detalls que l’interessen per construir la seva manera d’interpretar plàsticament la realitat com un relat de la vida, que farà inconfusibles els trets del seu art. Aquest període constitueix la seva primera fase d’apropiació de la història de l’art. Exposició al Museu Picasso. El Museu Picasso de Barcelona (del 21 de setembre del 2018 al 20 de gener del 2019) posa en escena aquest moment històric de balbuceigs i de formació no acadèmica del jove Picasso, que descobreix a París el bressol de la modernitat artística. I ho fa amb una exposició de gabinet, que s’incorpora a les sales de la col·lecció permanent amb dinou obres que dialoguen amb Picasso i que és fruit d’un intercanvi de préstecs amb el Musée d’Orsay de París, institució que mostrarà properament Picasso blau i rosa, que ha gaudit d’un generós préstec del museu barceloní. Una estampa simpàtica d’aquest descobriment de la capital és un petit dibuixet que mostra Picasso i Manuel Pallarès admirats davant la torre Eiffel. Però és bo de detectar quins són els interessos d’un Picasso àvid de coneixement pictòric en un París que representa la cultura pictòrica occidental i les portes obertes a l’era moderna. Picasso s’interessa per la pintura i l’escultura indistintament. I així, es fixa inevitablement en Rodin, en la nerviositat moderna del tracte de la matèria en la figura i té l’ocasió de visitar la gran exposició de Rodin a la plaça d’Alma el 1900 quan ja havia dibuixat el Bust de Dalou de l’escultor francès. Però també l’atrauen les maternitats d’Eugène Carrière, que ressonen en l’obra Desemparats (1903), el Monument als morts d’Albert Bartholomé, del qual copia una de les figures, o el baix relleu d’Els emigrants (1852), de Daumier, que deixen petja en Els fugitius (1902) de Picasso. Un altre impacte en el quefer del Picasso que descobreix París és el simbolisme de Puvis de Chavannes, a través de les pintures dedicades a la vida de santa Genoveva que aquest té al Panteó de París. L’influx d’aquests frescos es deixen sentir  en el període blau de Picasso i en el seu retorn al classicisme, el 1918. Pintors del moment com a referència. Curiosament, Picasso s’interessa per la figura isolada, però també pels grups. Els grans pintors del moment no podien faltar com a referència: Gauguin, obres del qual coneix mitjançant les que guardava Paco Durrio; Edgar Degas, que mitjançant obres com ara Les planxadores (1884-86) influirà en les toaletes de Picasso, o Cézanne, de qui havia pogut veure els tres Cézannes exposats a la retrospectiva Centennale de l’art français, en el marc de l’Exposició Universal del 1900. Un d’aquests Cézannes, Mar de l’Estaque, va entrar a la col·lecció de Picasso el 1952, on ell veié “...que el mar és més dur que una pedra”. No hi podia faltar Edourad Manet, amb les seves curses de braus i autor del Déjeuner sur l’herbe, de qui Picasso veurà obres en directe al Salon d’Automme del 1905, tot i que ja el coneixia, i que rellegirà en una sèrie de pintures entre el 1959 i el 1961. Revistes. L’estil obert i desenfadat del traç de Picasso, el contorn sensual i directe de les figures, que trenca la rigidesa acadèmica, no podia venir d’un altre lloc que de les revistes il·lustrades, dels grans dibuixants i cartellistes de l’època, com ara Henri de Toulouse-Lautrec, Leonello Capiello o Théofile Alexandre Steinlen. Revistes com per exemple La Revue Blanche, Gil Bas Illustré o Le Chat noir són de referència inexcusable. Els dibuixos que fa Picasso de la cantant i actriu Yvette Guilbert acusen aquests trets. Escriptors com ara Zola o Apollinaire no podien faltar en aquest descobriment de la capital moderna per excel·lència que és París al tombant del segle XIX al XX, una ciutat que bull al ritme de les grans masses que emigren del camp a la ciutat i que es forja com un punt de referència de la cultura universal. A la imatge, Pablo Picasso. Picasso i Manuel Pallarès contemplant la torre Eiffel. Barcelona o París, 1900. Tinta sépia a ploma sobre paper.  8,8x11,1 cm (irregular). Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia, Gasull © Successió Pablo Picasso.