Passatges & Co: Esclerosi als museus

Els museus són institucions que tendeixen a fossilitzar-se. Només els canvis revolucionaris en l’art han aconseguit canviar la seva imatge i la museografia. De passar d’un quadre penjat a la paret a una imatge en moviment projectada al sostre o a veure piles de mantega a les cantonades del terra hi ha un abisme que només l’art dels anys seixanta i setanta aconseguí imposar a les sales adormides dels museus. Ara, però, moltes exposicions i muntatges, en un revival de l’art conceptual dels 70, farceixen les sales de vitrines plenes de documents i fotografies a la paret amb una cartela de peu de foto. L’art ha travessat el llindar de la realitat i, sovint, ha esdevingut pur periodisme. Les obres arriben als museus amb un full d’instruccions i un pen drive digital per a la seva reproducció en facsímil. S’ha acabat l’ara i aquí de l’obra d’art, fins i tot la performance ha esdevingut reproduïble i escenificable els cops que faci falta mentre l’artista sigui viu. Fa uns anys l’exposició Out of action mostrava l’aspecte residual i objectual de la performance ja feta patrimoni com a obra de museu amb el seu enregistrament en vídeo corresponent. Ara, un artista pot bufar per imitar la construcció d’un niu d’oreneta i tornar-ho a fer com el faquir que es menja bombetes. El museu mestre en l’art del paper de vitrina és el Macba, on regna la confusió textual més sublim quan, en una ostentació de saber, les nombroses vitrines s’omplen de papers mecanografiats il·legibles que no ajuden a entendre el perquè de tot plegat. Exposicions com ara la d’Art & Language (que ja va de text), la del mateix Joan Brossa, una de les versions més confuses que es podia donar de l’obra visual del poeta, i les que marcaren l’etapa inicial de la mania documental, com ara Antagonismos y desacuerdos, han deixat el Macba sota l’estigma del “museu dels paperets”, que ha eixamplat la distància cada cop més gran entre el museu i el públic. En un país com el nostre, en què els museus han nascut com a edifici i no com a projecte de continguts, no s’ha sabut crear un cos de museus com existeix en altres països. La falta de mobilitat dels curadors dels nostres museus els manté durant vint o trenta anys en el mateix lloc de treball, de manera que és sempre el mateix punt de vista el que s’ofereix al públic. En rares ocasions es permet la curadoria dels especialistes externs i cada exposició és més del de sempre. D’altra banda, els directors són nomenats per concurs però sense que hi hagi un cos de conservadors o directors de museus oficial que els acrediti com succeeix en països com ara França, on els directors de museus pertanyen a un cos especialitzat de l’Estat i només des d’aquell cos reconegut poden accedir a la direcció dels museus. Hem construït museus, però no l’estructura conceptual i de continguts per fer-los funcionar. Per això, quan es parla d’ampliar els museus, i ara és el torn del Macba, tornem a ensopegar amb la mateixa pedra. Revisem primer l’estructura funcional del cos de museus i després pensem a ampliar-los, si cal. A la imatge, exposició Art & Language. Ten Posters: Illustrations for Art-Language (detall), 1977. Col·lecció Macba. Consorci Macba. Dipòsit Philippe Méaille. Foto: CRBMC Centre de Restauració de Béns mobles de Catalunya. Enric Gràcia Molina.