Eduard Batlle i La Galeria

Fa dues dècades que La Galeria de Sant Cugat del Vallès va aixecar, per primer cop, la persiana. Per commemorar els quatre lustres, els Batlle Argimon homenatgen, des del setembre i fins a finals d’any, el promotor del projecte de galeria, l’Eduard Batlle (1934-1997), amb diferents exposicions i la publicació d’un extens llibre catàleg entorn del seu llegat i d’una trajectòria estretament lligada a la Sala Parés. Tres exposicions temàtiques. En aquesta programació d’homenatge, La Galeria presenta tres exposicions temàtiques a partir de la col·lecció d’en Batlle, formada per més d’un centenar de peces, entre les quals hi ha pintures, dibuixos, escultures, gravats i cartells. El fons, que va reunir durant els cinquanta anys que va estar vinculat a la primera galeria d’art de l’Estat, agrupa obres d’art català figuratiu del segle XX. En destaquen les peces d’artistes i amics que debuten a partir dels cinquanta, com ara Simó Busom, Josep Busquets, Gabino Rey, Ignasi Mundó, Carles Nadal, Josep Roca-Sastre, a més de pintors vinculats a la Generació del 17, que els viu de molt a prop i els defensa, com per exemple Alfred Sisquella, Apel·les Fenosa, Francesc Domingo o Manuel Hubert. També incorpora peces de les generacions més joves, que revisen, des de diferents perspectives, el figuratiu, com és el cas de Robert Llimós, Ramon i Josep Moscardó o Perico Pastor. “Hem volgut endreçar i mostrar part de la modesta col·lecció del pare –explica el galerista Jordi Batlle– amb tres exposicions: Aturar el temps, amb una sèrie d’autoretrats de pintors i bodegons, enceta la temporada fins a mitjan octubre. Continua Una finestra oberta, dedicada al paisatge, fins a finals de novembre, i es tanca l’any amb La figura.” En aquest fons hi ha també dibuixos de Lluís Rigalt i Francesc Gimeno, un bronze de Manolo Hugué, il·lustracions originals de Pere Pruna i Isidre Nonell, entre d’altres, a més d’obres d’Eduardo Egozcue i Lluïsa Vidal. Helena Batlle, que treballa amb l’homenatge juntament amb la resta de la família, indica que “l’origen de la col·lecció són unes quantes peces, regals que li fan alguns artistes com ara Serra, Mompou, Sisquella, Duran. Pràcticament totes les obres que comprarà i col·leccionarà al llarg de la seva vida seran d’artistes vinculats a la Sala Parés, amb alguns dels quals crearà un vincle d’amistat; molts són artistes de les generacions menystingudes, que opten per la figuració quan aquesta no estava de moda... És una col·lecció feta d’oportunitats i de circumstàncies –hi afegeix, en una conversa recent– perquè, per a ell, primer era la Sala Parés i els clients, la prioritat de la casa, i aquesta era justament la seva manera de defensar els artistes amb els quals treballava”. Aprenent de la Sala Parés. Aquestes exposicions s’acompanyen d’un extens llibre catàleg que aplega, a banda de la catalogació de la col·lecció amb la reproducció de les obres, escrits i reflexions breus extrets dels quaderns del mateix Eduard, fotografies i diversos testimonis (a partir d’una trentena d’entrevistes realitzades a galeristes, col·leccionistes, artistes i amics) sobre la seva trajectòria professional que ajuden a contextualitzar el moment i contrastar les dades. “És una figura que creix, es fa i actua entre bastidors. Dins de l’estructura de la Sala Parés es guanya, des del 1948 i fins al 1997, pam a pam, el reconeixement que posteriorment té”, puntualitza. La publicació narra els orígens humils al món de l’art del protagonista, que va començar amb 14 anys, com a aprenent a la Sala Parés i que va anar passant per diferents seccions de la galeria, fins a esdevenir una figura de referència per a molts: “Progressivament tracta artistes i atén el públic. Es va guanyant la confiança dels Maragall i des de meitat dels setanta forma part de l’equip directiu. Esdevé un expert en pintura catalana de la segona meitat dels segles XIX i XX, reconegut i respectat pels seus companys del sector.” De fet, diuen d’ell que tenia un tarannà discret, era molt observador i de poques paraules, que posseïa intuïció i, sobretot, que sentia passió per la seva feina. “No li agradava estar en primera plana”. “Si fos viu –continua– no hauríem fet aquest homenatge, no li agradava estar en primera plana, i és possible que el llibre li interessés perquè precisament es parla dels artistes. Perquè, a través de l’experiència del nostre pare, parlem de l’art i dels artistes que li interessaven. Aquest llibre –continua– ens permet explicar la història que hi ha darrere de les obres de la col·lecció, d’una època i d’un moment determinat del col·leccionisme figuratiu a Catalunya. Una història de l’art català que encara està per escriure, trencar clixés, recuperar un punt de vista de la plataforma més important d’art del país.” Quan es tanca l’edició d’aquest article, a mitjan juliol, està previst que es faci una doble presentació del catàleg: primer a La Galeria, a principis d’octubre, i, després, a la capital catalana. Els responsables d’aquest homenatge a l’Eduard Batlle, vint-i-un anys després del seu traspàs, són els seus quatre fills: Jordi, Helena, Mònica i Francesca; la seva esposa, Francesca Argimon Maragall, a qui va conèixer, per cert, a la Parés, i la seva nora Mariví Portilla. “A casa, tots hem viscut envoltats d’art i d’artistes –recorden–, La Galeria és només un dels resultats de la influència subtil del pare.” A la imatge, Eduard Batlle atenent un client a la Sala Parés, l'any 1978.