FCC-Segell-banner4
Torre dels panorames: Prop de Lorenzo Lotto

Opinió

Torre dels panorames: Prop de Lorenzo Lotto

Baner_Viladot_Bonart_360x356Baner_HaPicasso_Bonart_360x356
Reconec que va ser la portada d’una gran novel·la argentina sobre personatges del Renaixement (aquesta portada era un retrat de Lorenzo Lotto) la que em va apropar a aquest gran pintor italià, vènet llavors, que mai va ser considerat un dels més grans i que ara reivindica una exposició dels seus Retrats al Museu del Prado, amb molts préstecs italians que mai havien estat aquí, tot i que el Prado tingui un Lotto dels més notables. Aquella gran novel·la argentina (s’haurà endevinat, vull suposar) és Bomarzo –1963–, de Manuel Mujica Láinez, múltiplement traduïda i premiada. L’autor vol que un dels millors retrats que es fan del seu protagonista, el duc Pier Francesco Orsini, sigui obra de Lorenzo Lotto, del qual –per aquest motiu– es parla no pas poc al llibre. I s’encerta aviat en assenyalar que, entre tots els temes que l’autor tracta (no pas pocs de sacres, com ara L’adoració, del 1549, quadre potser en la seva bellesa una mica tou, podria ser pels àngels massa convencionals), el millor, el més destacat i encertat, és precisament el retrat –i la seva manera de mirar cap endins–, del qual podem contemplar múltiples i esplèndides mostres, inclòs aquest doble retrat d’esposalles, Micer Marsilio Cassotti i la seva dona, Faustina (1523), que és a Madrid.
Durant molt de temps s’ha tingut el venecià Lorenzo Lotto (1480-1557) com un gran pintor menor del Cinc-cents, malgrat haver nascut al segle XV. Lotto, que va viure dels encàrrecs, que potser no va aconseguir els nivells socials que li corresponien i que, en termes generals, queda lluny –diguem-ho– de Miquel Àngel o de Rafael o fins i tot dels iniciadors de la maniera, anem veient que es tracta d’un pintor més que notable, essencialment pel retrat, ja que no va voler reproduir planerament el model, sinó observar el seu pensament i la seva íntima psique. Lorenzo Lotto, resumint, és clarament l’inventor (o el trobador) del retrat psicològic, que és el que encara avui dia entenem bàsicament com a retrat. No només la reproducció de faccions. Alguns veuen el Pier Francesco Orsini de Bomarzo, que era geperut, en el retrat d’un home de trets afilats, que, assegut en una taula (així s’evita el gep), estudia o fulleja un llibre de grans dimensions. Però potser els dos retrats més bells i profunds de Lotto, els que més bussegen en la intimitat, siguin El jove del barret negre, de llarg cabell ros i de nas també llarg, o el Retrat del cavaller amb guant (1544), on veiem un home que ja no és jove, no especialment agraciat, però que ha estat plasmat en un moment de clara reflexió. És un dels primers retrats d’un home que està pensant i que sembla preocupat. El jove sembla mirar cap a dins de si mateix, com aliè a l’entorn. Pel que fa a l’home gran, simplement rumia. Lotto pinta poques vegades les gales renaixentistes (només en algunes dames, una mica matrones), però va descobrir totalment la psicologia dels seus retratats. El no gaire cridaner Lotto es va adonar –malgrat petits trets superficials– que l’ésser humà no és només l’aparença física, sinó una ment, un sentir que el trasbalsa i que ho canvia tot. Val molt la pena, i ja ho va dir el seu contemporani Garcilaso de la Vega, el poeta: “Ningú li podrà treure l’adolorit sentiment.” Lotto, per tant, una altra lateral plenitud del Renaixement.

A la imatge, Lorenzo Lotto. Micer Marsilio Cassotti i la seva dona, Faustina Lorenzo. 1523. Madrid. Museu del Prado. 

Et poden
Interessar
...

970x250_appec2021