Art i dret: La llei Aillagon, un model a seguir

Ja fa quinze anys que funciona a França la denominada llei Aillagon. Va ser la llei que va presentar i va aconseguir aprovar l’any 2003 el –en el seu moment– ministre de Cultura francès i actual director de la Fundació Pinault, Jean-Jacques Aillagon, i que va suposar un canvi fonamental en temes de mecenatge i patrocini.
Aillagon va saber aprofitar les circumstàncies favorables del moment: per un cantó, un context polític de centredreta amb Jacques Chirac com a president de la República francesa; per un altre cantó, una bona sintonia amb la resta de ministres. A això es va sumar la seva experiència com a director del Centre Georges Pompidou a París. I va presentar una llei per a temes de mecenatge i patrocini per a àmbits d’interès general, com ara l’educació, la sanitat o la cultura.
L’esperit d’aquesta llei era cobrir la insuficiència de l’acció pública de l’Estat fent-ne partícips els ciutadans. Fer que tots els ciutadans fossin responsables de la sanitat, l’educació, la cultura o la solidaritat. En correlació, l’Estat ofereix desgravacions fiscals a les persones o empreses que hi participen.
Així, les persones es poden desgravar el 66% de la seva aportació amb un màxim del 20% de la seva renda i les empreses un 60% de l’impost de societats amb uns límits fixats –hi poden destinar fins al 0,5% de la seva xifra de negoci.
La llei ha estat integrada per la societat francesa com una llei dels francesos deixant de banda les idees polítiques i ha permès un augment espectacular de les donacions en cultura. També ha beneficiat establiments culturals, festivals, investigacions mèdiques sobre, per exemple, la sida o l’Alzheimer o organitzacions filantròpiques com ara Metges sense Fronteres.
El règim jurídic que tenen a França no és substancialment gaire diferent del de l’Estat espanyol. La diferència radica en el percentatge de desgravació fiscal que és possible aplicar aquí, no en el concepte.
Tot i això, la veritable diferència radica en la percepció que es té a Espanya de la cultura: la cultura no es considera un destí prioritari de la inversió pública. Tampoc trobem la cultura entre els temes prioritaris de preocupació de la ciutadania. A això se suma que no s’entén que el mecenatge és una altra manera de pagar impostos, ans al contrari, es llegeix des de la concepció negativa que amb el mecenatge es pretén evadir impostos.
La conseqüència de tot això és molt clara: a França la cultura és el tercer sector en font d’ingressos, a Espanya encara es considera la cultura una despesa.

Il·lustració Josep Perpinyà.

(*) Sòcia de NIAL. Art Law. Advocada especialista en el mercat de l’art.