Llirentrecards: Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre fou un flairador de la sinceritat creativa. El que li succeïa és que dubtava –en una societat d’aprofitats noucentistes– no sobre els dots creatius dels altres (que excepcionalment concedia a molts pocs inspirats), sinó sobre la seva pròpia capacitat de sinceritat. És per això que era un treballador infatigable, un organitzador –fou el creador, immediatament després de la Guerra Civil i sota el franquisme més dur– de la revista Poesia, que dirigia, demanava originals, muntava, feia imprimir i acceptava o excloïa autors en funció del flaire del seu criteri creatiu. Al bell mig de tot això escriu el recull Càncer (París, 1946), en què es mostra a si mateix com un marginat, un rebutjat, algú que perquè l’estimin o per sentir-se estimat ha de pagar: “He donat el meu cor a una dona barata, se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?” El preu de les coses i de les accions és el signe de la societat moderna, o potser el de tots els temps. Fou un existencialista nat; no li calgué cap estudi filosòfic per arribar a la conclusió que només pel fet de viure hom se sent llançat a la tragèdia de l’existència per acomplir un fat sense saber-ne el perquè i essent-ne innocent i cercar, per aquestes motivacions alienes, la manera de justificar-te l’existir. Com el seu estimat Antonin Artaud (que arribà a conèixer i tractar), era un llançat a patir per la cerca de l’afecte. Per això se sentia atret pel mite de Don Joan: l’amor ofert i donat sense contrapartida, només per l’afecte, per l’atracció de la matèria viva, vibrant, que són els cossos. La poesia eren les crosses –els sostenidors d’un cos i d’una ment– que li  permetien anar pel món. La forma per excel·lència d’entendre els cossos era la de l’alquimista: la realitat només la pot proporcionar aquell que transmuta en il·lusions tot el que veu i experimenta. Les aparences pertanyen a la societat. Tanmateix, en la seva recerca sabé trobar un alter ego, tràgicament similar al seu  proïsme de l’amor humà; res de transcendències atès que l’alquímia mostra que la realitat de l’esperit és una transformació del que en diuen objectivitat. Aquest altre semblant tràgic seu fou “l’amic” Pablo Picasso: només en aquella obra corporeïtzada en imatges fugitives en la realitat i concretes en l’execució, Palau i Fabre se sentí realitzat, i per comprendre’s a si mateix, tot comprenent l’altre, inicià el periple de recórrer i constatar tots i cadascun dels passos que Picasso pogués haver fet per passar de la flamaralla inicial del sentir-se llançat al viure, tot travessant el dolor inútil i la destrossa de tot, fins a recaure en la pròpia desfeta final. Palau i Fabre ho aconseguí, però com l’altre amic espiritual seu, Rimbaud, acabà englotit en la recerca de la perfecció calmosa i construïda del noucentisme modernista antifranquista. Un assaig de nova espiritualitat al límit entre l’art i la ciència. A la imatge, Josep Palau i Fabre. La Camarga, 1951. Arxiu Fundació Palau.