"Una certa foscor" a CaixaForum Barcelona

CaixaForum Barcelona presenta fins al 6 de gener del 2019 "Una certa foscor". Dins del programa Comisart de suport al comissariat emergent de l’Obra Social “la Caixa”, CaixaForum presenta Una certa foscor, projecte d’Alexandra Laudo, curadora amb una brillant trajectòria. L’exposició parteix d’un fet històric prou conegut, el robatori de La Gioconda del Museu del Louvre l’agost del 1911. Malgrat que el museu va trigar a adonar-se de la desaparició de l’emblemàtica obra, el succés va tenir una enorme repercussió mediàtica que provocà llargues cues de gent per veure el buit que havia deixat a la paret on havia estat penjada. Tot i que l’obra de Leonardo ja era prou famosa, des de llavors va esdevenir una icona infinitament reproduïda en qualsevol mena de suport fins a l’actualitat. No va ser casual el fet que Duchamp, el 1919, escollís una reproducció en postal de la Monna Lisa per mofar-se’n pintant-li un bigoti i posant-li un títol provocatiu, com a símbol dadà del rebuig iconoclasta a l’art sacralitzat per una cultura decadent. Durant la investigació policial, Apollinaire i Picasso van ser considerats sospitosos, però finalment, més de dos anys després, va aparèixer el quadre a Florència quan el lladre, que va tenir-lo a casa seva durant tot aquell temps, va intentar vendre’l. Una història rocambolesca que ha inspirat llibres i pel·lícules i que constitueix el punt de partida del discurs expositiu. La gent feia cua per només contemplar uns claus a la paret, un buit on havia estat penjada l’obra, moguda per la curiositat, el desig de ser d’alguna manera testimonis directes d’un fet de gran ressò d’abast mundial. A partir de l’anàlisi d’aquell fet anecdòtic, la comissària ha seleccionat una àmplia sèrie d’obres de disciplines diverses i ha configurat tot un ventall d’aproximacions a qüestions que tenen a veure amb la percepció física i psicològica de l’obra d’art. Desplaçant-nos a una perspectiva més general, certament molts artistes han treballat a partir d’aquesta paradoxa entre la representació i l’ocultació. Provocar el desig de veure el que està velat implica una instrumentalització de la imatge que ja sorgeix palesament en el rerefons de l’estètica barroca, i que ara en un temps de bombardeig constant d’imatges a través de tants mitjans esdevé un motiu de reflexió per als artistes. La manera com ens relacionem amb les imatges, la diferència entre la imatge visual real i la imatge mental subjectivada, la condició de la representació artística en aquests temps de frenesí visual... Un fervor emfasitzat pel racionalisme cartesià que va començar (com planteja un dels films de la mostra) amb la intromissió de la televisió a totes les llars, tot incrementant-se progressivament i estenent-se a tots els àmbits a través dels avenços tecnològics. Com a reacció d’alguns artistes a aquesta agressió constant també han aparegut formes de resistència que apel·len a la necessitat d’establir un silenci o pausa visual per purificar-nos i recobrar la capacitat de mirar, veure, contemplar allò senzill que passa desapercebut, la vida real. Les obres que ens proposa el recorregut expositiu (algunes d’autors tan coneguts com ara Brossa, Perejaume, Christo i Jean Claude…), a través d’uns àmbits que es refereixen a l’ocultació i l’opacitat, la impossibilitat de veure o ceguesa, o la rebel·lia davant l’atac hipervisual, aconsegueixen estimular eficaçment la reflexió del visitant envers la problemàtica plantejada. A la imatge, Martin Parr. París. Le Louvre, 2012. © Martin Parr/Magnum Photos.