Com exposar en una galeria #21: Digitals

Primer va ser allò de: “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, d’en Pujol, després: “Los catalanes hacen cosas”, del Rajoy; potser ara hauríem de fer un concurs, un concurs internacional amb un jurat independent per escollir el nou eslògan per a la nova situació del país. Jo hi participaria amb aquest: “Catalunya, no sabíem que era impossible i ho vam fer! I darrere de l’eslògan, els noms que fan l’impossible: Ferran Adrià, Jaume Roures, Daniel Martínez, Òscar Camps... Ells i uns quants més han fet possible el que la majoria de savis, teòrics i tòxics no podien mai imaginar i que encara ara miren i treballen per treure’ls mèrit i reconeixement. Tatxo Benet, soci de Roures, va saltar a les notícies fa uns mesos per haver comprat l’obra censurada a Arco de Santiago Sierra, Presos polítics, per 80.000 euros: “És un escàndol monumental que en aquests moments del segle XXI es pugui retallar la llibertat d’expressió artística”, va dir Benet a El Periódico. El mateix Sierra reflexionava a El País: “La pàtria i la identitat són obstacles, desavantatges, coses a superar. Amb les fronteres emmurallades, les nacions em semblen presons. Viatjo molt i cada cop que vaig a un país em fa l’efecte que entro en una presó per la duresa dels controls. Preferiria un món sense aquests inconvenients.” De totes maneres, l’Helga de Alvear i el Sierra van fer caixa a Arco, cosa que no es pot dir de la majoria d’artistes espanyols, només un 15% dels artistes poden viure del seu treball i la majoria ho fan amb uns ingresos de menys de 1.000 euros mensuals. Aquesta és la conclusió a què van arribar durant la II Jornada del Arte, que va organitzar la Fundació FIDE a Madrid el mes de maig, amb la participació d’artistes, galeristes, comissaris, polítics... I una altra afirmació contundent va ser: “Els col·leccionistes espanyols no compren art espanyol.” Potser els artistes haurien de conèixer i fer més cas del que diu Simona Levi, experta i estudiosa de la propietat intel·lectual, de la tecnopolítica i que ens avisa que tots hauríem de lluitar molt més pels nostres drets digitals i que els artistes s’haurien d’organitzar col·lectivament i crear un model diferent al de la SGAE. Això ens ho explica al Núvol: “El gremi és responsable de ser una excusa amb la qual s’estan infringint els drets digitals de tots, sobretot en tot el que envolta això de la “pirateria”, entre cometes. El romanticisme va crear el mite de l’artista a contracorrent, però l’artista sempre ha estat al servei dels poderosos, com el bufó del rei, i només una part molt petita dels artistes han treballat per renovar la societat. Amb tot això vull dir que la cultura en si mateixa no és vehicle de res, però pot ser una eina molt interessant i molt útil per a la transformació social. Crec que, si analitzem el gremi, veurem que la major part dels agents culturals no ho creuen així. Però també és veritat que hi ha una petita part que estan treballant i ajudant a guanyar una democracia real.” Levi ho té clar en el diagnòstic: “El gremi de la cultura i la creació és esquizofrènic: aconsegueix que el protegeixi qui li roba. Nosaltres defensem que els drets han de ser dels autors i, en canvi, la majoria d’autors estan defensats per qui els roba els drets. Per què passa això? És un problema psiquiàtric. Els creadors som treballadors amb molta precarietat, però resulta que ens sentim superiors i mai lluitem al costat de la resta de treballadors, encara que estem lluitant pels mateixos drets. És practicament impossible organitzar els artistes sindicalment. Cadascun es creu un geni a part que podrà trobar el seu camí i resoldre el seu problema ell solet. El resultat és que acabem sent els més precaris, els més arrogants, els més narcisistes i, finalment, els més servils. És un gremi que no té cap solució, un col·lectiu masoquista que es fa mal tot solet.” Sort que al final de tot, al final del camí, però del camí de veritat, no del digital, ni del virtual, ni del... sempre trobem el Perejaume, un home que, quan el veus a ciutat, sents i veus que aquell no és el seu lloc, un home que diu: “Som un país ple de llavors; el problema és que no les acabem de deixar de brotar mai.” Això ho diu a l’Ara amb motiu del seu nou llibre Treure una marededeu a ballar. I ho justifica: “En una marededeu hi ha enterrada molta vida humana, generacions de creença, il·lusió i esperança. Encara que l’espècie humana faci grans canvis, hem estat capaços de crear i arrossegar tots aquests símbols, que perviuran, perquè són més potents que nosaltres.” A la imatge, Empremtes 2018 de Selva Ramírez.