Gillo Dorfles (Trieste, 1910-Milà, 2018)

La figura i l’obra de Gillo Dorfles (Trieste, Itàlia, 12 d’abril del 1910 – Milà, 2 de març del 2018) són difícils de valorar en unes poques ratlles. Trieste, a començament del segle XX, era una cruïlla de camins d’aquella contrada de l’Europa meridional i centreeuropea alhora. Dorfles parlava perfectament, a més de l’italià, el francès, l’espanyol, l’anglès, l’alemany i, en un congrés celebrat a Montecatini, que presidia, ens va sorprendre, a tots els presents, quan es va posar a parlar rus amb un pintor que havia escapat de la Unió Soviètica. La seva formació inicial va ser la medicina, en la qual es va especialitzar en psiquiatria, pero molt aviat es va decantar per l’art; primer com a pintor, amb la seva participació al Movimento per l’Arte Concreta (MAC), i aquesta activitat creativa la va continuar practicant. Molt aviat va manifestar un gran interès pel disseny i fou catedràtic d’estètica a les universitats de Milà, Cagliari i Trieste.

Un mestre de tota una generació. La seva visió de les arts és la que es va imposar en la postguerra de la primera gran conflagració europea. Era una visió globalitzadora i en conexió amb àmbits molt diversos, com ara el de la moda. L’art dels darrers anys seixanta ha anat donant uns canvis grans i constants, que Dorfles va seguir de molt a prop. Alguns dels seus llibres que van assolir gran difussió van ser –en les edicions castellanes–: La arquitectura moderna (1957), El devenir de las artes (1963), El diseño industrial y su estética (1968), Nuevos ritos, nuevos mitos (1969), Símbolo, comunicación y consumo (1975) i El devenir de la crítica (1979). Les modes i les maneres, per emprar mots del títol d’un dels seus llibres, canvien cada dia més ràpidamente en l’art, però l’aportació del famós professor i teòric de l’art italià marca tota una època, de la qual ens descobreix les seves claus, els seus significats i la fluïdesa dels seus valors. Fou, sens dubte, el mestre de tota una generació de teòrics i crítics de l’art, un mestratge que va saber portar amb autoritat i alhora amb senzillesa i proximitat.

Freqüents visites a Catalunya. A més de la seva importància en l’art europeu s’ha de recordar la gran atenció que va prestar a les arts plàstiques, l’arquitectura i el disseny del nostre país. Recordo les seves freqüents visites a Catalunya i, encara en una edat molt avançada, venia cada any a Barcelona, a impartir una conferència a l’Institut Europeu del Disseny, i seguia de molt a prop l’evolució del nostre art. Recordo una de les nostres darreres trobades, en la presentació a Barcelona d’un llibre sobre la seva vida i la seva obra, que ens havia demanat que presentéssim Beatriz de Moura, Daniel Giralt-Miracle i l’autor d’aquestes línies.

Crític amb la situació de l’art. La seva tasca va continuar fins una edat molt avançada i el seu penúltim treball fou Horror pleni-La (in)civilización del ruido (2008), en el qual es mostrava molt crític sobre la situació de l’art. La seva mort haurà arribat a molts dels que havíem seguit la seva trajectòria amb la sorpresa que es produís a tan avançada edat i amb el sentiment de la pèrdua d’una gran personalitat que, en el confús i revoltat temps en què vivim, és difícil de trobar.

A la imatge, Gillo Dorfles i J. Corredor Matheos.