Parlem d'Art: Enemics de l'Art. Subhastes 1

Quan jo era un nen, entre d’altres coses, ens ensenyaven seriosament, que “los enemigos del alma son tres: mundo, demonio y carne”, tres conceptes claríssims per un nano de sis o set anys. Doncs bé; ara que ja m’he fet una mica més grandet he arribat a la conclusió que hi ha els enemics de l’art, més de tres, i que són una mica més entenedors: començaré pel primer: les subhastes. Ja l’origen d’aquesta paraula ens dona una primera pista: els soldats de les legions romanes quan guanyaven batalles tenien, entre d’altres drets el de pillatge, que l’exercien amb afició. Després, per treure profit econòmic d’aquests expolis, fora muralles posaven els trofeus, en una mena de “top manta” legal, clavant una llança (hasta) a terra i oferien el botí col·locat “sub hastam” (és a dir sota la llança) al millor postor. D’aquí l’orígen etimològic del mot. Actualment, a les sales de subhastes no els cal organitzar batalles per poder funcionar, en tenen prou amb les obres que els hi porten a vendre, ja sigui gent necessitada, o bé professionals i, com que en una ciutat com Barcelona, cada mes s’organitzen una desena de vendes públiques, que ofereixen cadascuna  entre 200 i 300 ofertes, a les que anomenen “lots”, van esgotant el mercat. D’aquesta manera cada sala competeix amb els seus col·legues a veure qui fa la valoració més baixa, donat que el mercat no pot  absorbir  una  oferta tan extensa i, així, ja han anat destrossant el mercat de mobles, gravats, pintures, dibuixos... Després, quan consultes els resultats d’aquesta activitat, et trobes amb un munt de sorpreses: una és la notable quantitat d’obres dubtoses o decididament falses que s’adjudiquen impunement i, l’altra, l’alt percentatge d’obres que no es venen. A més, les persones que porten les obres a vendre per aquest mitjà, es troben que han de cedir una comissió d’entre el 15 i el 20 % com a mínim, i que, en el cas que l’obra no s’adjudiqui, queda constància que no val ni aquell mínim preu que la sala ha taxat com a preu de sortida. En conseqüència, cada vegada hi ha més gent que rebutja adquirir obra que hagi estat subhastada. Considero que les sales de subhastes són una competència deslleial a l’activitat dels galeristes professionals seriosos. Ells anomenen les obres que els hi porten a vendre amb la denominació no normativa de “gèneru”. Em semblaria molt bé que se’ls exigís un control de qualitat, un respecte cap a les obres que presenten i que la fiscalitat fos molt més exigent cap a aquestes empreses que no fan cap aportació a la cultura i maltracten un mercat ja de per si prou castigat.