"Noms propis de la indústria discogràfica a Catalunya" a la Biblioteca de Catalunya

La Biblioteca de Catalunya acull del 16 de novembre al 15 de desembre l'exposició Noms propis de la indústria discogràfica a Catalunya (1950-1970) comissariada per Margarida Ullate i Estanyol (Unitat de Sonors i Audiovisuals) a l'Espai Zero. Aquesta mostra fa un recorregut per la història de la discografia a Catalunya, des de la primera dècada del segle XX, quan els discos eren considerats objectes de luxe, fins a l'actualitat. En la primera etapa, els discos eren de pasta, i no serà fins al 1948, acabada la Segona Guerra Mundial, que es comercialitzarà el disc de vinil, que tindrà més capacitat de contingut i vindrà embolcallat amb una funda il·lustrada. Coincidint amb la fi de la producció del disc de pasta a Espanya el 1957, es constituí a Barcelona la discogràfica Belter, que oferia al seu catàleg tant productes de música local com llicències d'altres segells de prestigi per ser presentats en castellà. Els seus fundadors foren el compositor Joaquim Alfonso i Navas i l'advocat José Ramón Batalla Altaya. Una certa obertura del règim franquista als anys seixanta va permetre a alguns impulsors de la cultura catalana crear petites indústries per promocionar la música del país en disc, i contractaren els millors professionals del moment per assolir-ho. Entre molts d'altres, podem destacar com a personalitats clau d'aquest procés l'advocat Josep Espar i Ticó (promotor d'Edigsa), el músic Oriol Martorell (director musical de Vergara) o l'empresari Ermengol Passola (fundador de Concèntric). Aquests projectes empresarials locals, econòmicament molt costosos, es van anar reduint a la dècada dels setanta, alhora que naixien petites discogràfiques més especialitzades. La barcelonina Ensayo (1968-2003), creada per l'enginyer Antonio Armet, va obtenir un prestigi que s'ha mantingut en el temps amb l'edició de joies discogràfiques, principalment del pianisme espanyol.