Picasso-Picabia: Afinitats electives?

La Fundació Mapfre exposa a la Casa Garriga Nogués fins al 13 de gener del 2019,  Picasso i Picabia, dos colossos de les avantguardes del segle XX, que són posats de costat per valorar les afinitats electives entre la seva pintura Dos colossos de les avantguardes del segle XX són posats de costat per valorar les afinitats electives entre la seva pintura. Artistes de la mateixa generació, espanyol en el cas de Picasso (1881-1973) i d’arrels hispàniques en el de Picabia (1879-1953), participen de l’actitud trencadora de la mimesi en les primeres dècades del s. XX. Al mateix temps, l’exposició es desplega com una doble retrospectiva dels moments principals dels dos autors, des dels seus inicis fins a la mort de Picabia, com han volgut mostrar els comissaris, Aurélie Verdier, del Centre Pompidou, i Pablo Jiménez Burillo, de la Fundació Mapfre. Moments coincidents i distants. Està clar que hi ha moments coincidents i moments distants. El primer punt de confluència és el cubisme. Si Picasso venia de la figuració acadèmica del XIX, Picabia abraça l’impressionisme en les primeres obres del XX i continua ancorat en visions del paisatge que tracta amb colors lluminosos dins d’una abstracció propera a un cubisme òrfic. Picasso, per contra, es manté fidel al classicisme cézannià, estàtic, immanent i mediterrani. Picabia s’expressa més aviat en un cubofuturisme que cerca el moviment. Diríem que en el cubisme de Picasso hi ha més Cézanne i en el de Picabia, més Boccioni o Balla. A partir del 1912 Picasso inicia els seus collages i assemblages seguint la petja de Braque. Els artistes s’interessen per l’objecte i per incorporar la realitat. El 1913, Duchamp posa una bicicleta sobre un tamboret que serà el primer ready-made de la història. Un any més tard, obres de Picasso i Braque són exposades a la galeria del fotògraf Alfred Stieglitz per mediació de Picabia. I aquí entra en joc l’andalús Marius de Zayas, que fa una caricatura dels dos artistes i és el factòtum de la revista 291, que donarà pas a la revista 391 que Picabia engega a Barcelona el 1917. S’obre un període maquinista en l’obra de Picabia en què una llum elèctrica pot ser la visió d’una noia. La màquina és la fille née sans mère. Aquest corrent dadà, irreverent i rebel, marca el punt més àlgid de l’assassinat de la pintura entesa com a representació de la realitat. L’exposició porta per subtítol La pintura en qüestió i està clar que és Picabia qui renuncia al rerefons classicista de la tradició pictòrica per incorporar-se a la poètica de les machines célibataires. Un exemple fefaent en seria el Portrait de Louis Vauxcelles (1917) i l’exposició Màquines i espanyoles, que exposà a les galeries Dalmau de Barcelona el 1922. Picasso queda lluny de l’alt voltatge dadaista que impregna l’obra de Picabia i se sentirà més confortable entre els surrealistes a mitjan anys 20 i 30. Coincidències. Com a artistes d’arrel hispànica coincideixen en un altre punt temàtic: el tractament de les espanyoles, dones riques amb peineta i mantellina que Picasso tracta amb elegància clàssica o seguint la finesa d’Ingres, com en Dona amb mantellina (1917), mentre que Picabia pinta unes espanyoles desenfadades fumant cigarretes. L’altre tema digne de comparació en aquest moment és també la tauromàquia o el món dels toros, si bé és més una coincidència temàtica que estilística. Decoració: Abstracció i Opticalitat. Un altre apartat de l’exposició obre amb el títol de Decoració: Abstracció  i Opticalitat, que assenyala aquesta distància entre el Picabia maquinista i d’espanyoles que exposa a Can Dalmau, mentre que Picasso  aprofundeix en una sèrie de natures mortes, com ara Pipe, verre et masque, que mostra les possibilitats de diferents materials, o també Guitare. Quant a Picabia, després de trencar amb el dadà el 1921 i de l’esmentada exposició, inicia un període centrat a aprofundir la noció del decoratiu, que el fa tornar a l’abstracció. A partir del 1923, Picabia torna a pintar paisatges, natures mortes i retrats amb collages de llumins, palles i escuradents, com ara La dona dels llumins II i fa servir la pintura Ripolin, una laca industrial que també el vincula a alguns experiments anteriors de Picasso. Monstres i metamorfosis és el títol que l’exposició dona a un altre període de Picabia i Picasso, que correspon a quan Picabia s’instal·la a Canes i a Mougins a partir del 1924. Picasso havia pintat Les Amoureux (1919) en un cubisme sintètic tardà, mentre que Picabia pinta uns altres Les Amoureux (c. 1924/1925) amb un estil figuratiu bizarre, tema coincident i estil divergent. En les dècades dels anys 30 i 40, Picabia alterna figuració i abstracció, una alternança que de fet seguirà fent tota la vida. Els retrats femenins de Picabia d’aquest moment s’inspiren en fotografies de revistes populars, són retrats alliberats i sensuals, directes. Picabia sempre va tenir com a referència la fotografia, les postals i la imatge reproduïda, potser fruit de l’educació que va rebre del seu avi Alphonse Davanne, químic i fotògraf. El final de la partida entre els dos autors s’esdevé amb les darreres pintures abstractes de Picabia, on dominen els fons obscurs i els puntets de colors, mentre que Picasso segueix sent ferm en la figuració i la base classicista, que no abandona mai. L’exposició obvia un punt de contacte a destacar entre aquests autors i que hauria estat bé de contemplar, que és l’admiració que sentien per l’art romànic català, present en moltes obres, com va mostrar l’exposició L’art romànic i els artistes del segle XX al MNAC, l’any 1995. A la imatge, Francis Picabia . Les Amoureux (après la pluie) [Els enamorats (després de la pluja)], c. 1924/1925. Ripolin sobre tela, 116×115 cm. Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris, París. Adquisició en venda pública, venda dels objectes romanents a l’habitatge ocupat per André Breton (42 de la Rue Fontaine, París), el 2003 (inv. AMVP 3035). © Francis Picabia.