El 25 de novembre, en el marc d’Oristà La Fira, es presenta la plaça de l'Església, 3 la mostra 5 Pecats Capitals del pintor Àlex Voltà.
Luxúria, Gola, Avarícia, Peresa, Ira, Enveja i Supèrbia són els sets pecats capitals que Àlex Voltà va convertir en una sèrie major de la pintura de tots els temps, d’un dramatisme que salta d’any en any i creix amb els desastres de la humanitat sencera, des del ja llunya 2009 en què la va iniciar. Als set pecats se’ls contraposa les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Pecats i virtuts tenen en la Divina Comèdia del Dant el seu referent immortal.
En el marc incomparable de l’entorn de la cripta preromànica de Sant Andreu d’Oristà, n’ofereix un tast per als amants de les emocions fortes. Així, cronològicament parlant, tenim La Gola (2009), quan Voltà es presenta amb fam, caníbal, amb la idea d’engolir els pecats de la humanitat, ferida rere ferida, pinzellada rere pinzellada, fins a transformar-los en genuïnes obres d'art. En aquesta primera peça de 2009 evoca la fam del presidi de l’existència. Després, en tres capolavori de 2010 se succeeixen dos pecats La Peresa (2010) i L’Enveja ( 2010) en dos paratges de terror: el mirall del descans i el no fer res etern i el nus indeslligable de l’enveja.
Aquests dos pecats sumats es contraposen amb la virtut de La Pietat (2010), un cant desesperat a la compassió i la solidaritat.
I la cinquena peça recorre a l’Apocalipsi 6, 9-11, una reflexió, molt adient en els dies actuals, sobre la Justícia, sobre les ànimes dels immolats per causa de la defensa de les seves idees i de la seva conducta irreprotxable, que no és altre que el misteri sobre «El cinquè segell: 9 Després, quan l'Anyell va obrir el cinquè segell, vaig veure sota l'altar les ànimes dels qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n'havien donat. 10 I cridaven amb veu forta: --Senyor, sant i veraç, quant de temps trigaràs a fer justícia i a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra? 11 Llavors van donar un vestit blanc a cada un, però els van dir que esperessin encara una mica de temps, fins que quedés complet el nombre dels seus germans, que també eren servidors de Déu i que, com ells, havien de ser morts.»
Àlex Voltà és un pintor tradicional, d'oli, formes i contingut, que es torna boig per imprimir caràcter al verb mut per excel·lència, que és pintar. Dibuixos precisos, traços lents, pausats, barrejats amb fórmules de pigments magistrals i assecatges llargs, donen vida a un conjunt de personatges extrets dels inferns catòlics, cremats en els seus propis mancaments. Les ànimes que Voltà pinta s’emmirallen en un bassal brut, després d'infringir la paraula de Déu i quedar atrapades a les profunditats d'aquest avenc, en un exercici d’espeleologia d’alt risc.
Són pintures granítiques, dures, aclaparadores i estan en contraposició amb una subtil i immensa gamma de delicats colors, gairebé grisos, treballats amb una delicadesa i harmonia inqüestionables; ja que la retina va embastant el tortuós camí esbossat per Voltà fins a albirar-ne l’exquisidesa.
Una altra extraordinària característica de la seva pintura són uns relleus escultòrics, controlats, que normalment proposa en els motius ancestrals o antropomorfs del quadre i estan fets amb l’oli mateix. Aquests volums transformen el seu compromís amb un altre ofici del passat, que és el de l’escultura, semblant als baixos relleus de la columna de Trajà, esculpida amb cisell romà.
Quan l'hipotàlem s'acostuma a aquest contundent treball és qüestió de començar de nou: mirar lentament, sense por ni temença, a ser reconeguts pels engendres. Aquesta admiració ens porta, sens dubte, a visionar una tasca minuciosa, obsessiva, no apta per a tots els públics i molt recomanable per als amants de l'art.
Tenim davant una interessantíssima exposició, aquesta vegada escrita amb pinzells, per algú que no està per foteses i ens explica que el límit de l'art és com el de la vida; aquell que voreja la mort cada segon, pinzellada rere pinzellada i paraula rere paraula.
Àlex Voltà Calveras (Barcelona 1968) és actualment objecte de culte en l’àmbit del col·leccionisme. La seva producció és molt limitada, perquè triga mesos a enllestir una obra. Treballa a base de capes de pintura, que aplica amb la precisió d’un miniaturista, per aconseguir els relleus escultòrics que el fan inimitable. Àlex Voltà no pertany a cap escola ni a cap corrent artístic: és ell i prou. Quan va haver d’elegir, es va sentir molt lluny de l’ensenyament acadèmic artístic i amb una gran fortalesa d’autodidacte ha anat forjant un estil propi inconfusible des de la soledat del seu taller, ja sigui al Raval de Barcelona, a Santa Eulàlia de Puigoriol, a Premià de Mar o, últimament, a Oristà.
A la imatge, obra d'Àlex Voltà.