Subllum: La gràfica de les (r)evolucions

“Si no t’ocupes de la política, la política s’ocuparà de tu”, amb aquesta frase del 1970 del cineasta francès François Truffaut, comença el llibre Groc de Comanegra, dirigit per Toni Galmés, un dels artífexs de bona part de les imatges que aquests anys han inundat l’univers visual (r)evolucionari a casa nostra. Una edició impecable i un document necessari que reflexiona sobre bona part de la memòria gràfica del procés català d’autodeterminació, més enllà de les punyents fotografies i vídeos que la xarxa ha viralitzat de manera ràpida i impactant amb les manifestacions massives de la Diada i la repressió embogida de les forces policials de l’1 d’octubre, de les quals el llibre fa una equiparació amb una fotografia de Manel Armengol del 1976, en què uns policies –els grisos– peguen amb porres a gent a terra indefensa i que en aquella època ja va voltar per mig món.
El volum repassa des dels precedents internacionals com ara Alfred Leete (1914) amb l’eslògan de participació Britons, your country needs you, passant pel mític missatge de resistència del Keep Calm and carry on, del 1930, i fins a arribar al Free all political prisoners, d’autor desconegut, del 1970 –d’una estètica molt similar als moviments d’Estampa Popular, i grups com ara Equipo Crónica o els outsiders Praxis 75 a la península– per acabar amb el ja conegut Hope, de Shepard Fairey, del 2007, que coneixem de la campanya d’Obama, en què el polític i Nobel surt en primera persona; una campanya en què el moviment social derivat de les xarxes va crear una (r)evolució. La segona gran campanya viral, social, pacífica i dels somriures –fins al dolor recent– ha estat la Via Catalana engegada el 2012 i les seves performances col·lectives impressionants.
En clau catalana, els referents de l’artigrafia catalana republicana apareixen des des dels inicis amb el pròleg del fotoperiodista Jordi Borràs, així en l’imaginari graviten els noms de Carles Fontserè, Josep Renau, Martí Bas o Català Pic, tots ells citats però malauradament no il·lustrats suposo per no atapeir de referències del pretèrit. Aquesta generació tenia un grafisme entre pop i expressionista, mes agressiu que el deix actual, on la nova gràfica (r)evolucionària catalana no ha virat a una estètica més hirsuta, fins que no va començar a rebre cops de porra. Els somriures transformats en dolor. Un esperit, una estètica de la gràfica del dolor, que es veu explicitat sobretot a través dels murals i amb alguns cartells dels anys mes pròxims. Pel que fa als precedents de la transició espanyola trobem esmentats autors com ara Tàpies i Miró fins als “dibuixos senzills, textos breus i colors simbòlics”, que apunta Galmés, que els moviments socials de base en pro de la llibertat del segle XXI han abanderat. L’estètica de la contemporaneïtat és un pop minimal que simplifica les línies. També és veritat que l’imperi dels dissenyadors i els il·lustradors ha desplaçat –crec que equivocadament– l’univers dels altres artistes visuals que tenen i han tingut sempre un poder aclaparador per suggerir imaginaris visuals impactants de reivindicació. Exposicions itinerants com ara la d’Arts Santa Mònica 55 urnes per la llibertat, sota la curadoria de Fina Duran i Esteve Sabench i el suport de la Fundació Vila Casas, ho posa en relleu, com també ho va fer la mostra coordinada per Pilar Parcerisas el 2014 al Museu d’Història de Catalunya i que també itinerà.
No entendríem els grans moviments socials sense el compromís dels grans artistes Miró, Picasso, Calder... Ara falta saber quina posició explícita tenen alguns dels nous gurus de l’estètica contemporània, malgrat que Joan Fontcuberta, Eulàlia Grau, Antoni Llena, Enric Ansesa, Evru, Miralda o Arranz-Bravo ja s’han definit, però encara falta veure, per exemple, un cartell de Jaume Plensa i, és clar, que Òmnium i l’ANC tinguin clar que l’art contemporani pot ser referent en el grafisme i donar-li via lliure.