"Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat"

El Museu Picasso de Barcelona presenta fins al 24 de febrer del 2019 Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat. La creació del Museu Picasso de Barcelona i la recuperació de la figura de l’artista en aquells anys són degudes a la decidida tasca de còmplices tan entusiastes i necessaris com els editors Gustau Gili Esteve i Anna M. Torra. El Museu dedica ara una exposició a la col·lecció picassiana que va reunir la parella i que l’entitat conserva des del 2014. Els dibuixos, gouches, gravats i planxes junt amb documents diversos que integren aquest fons descobreixen l’estreta entesa comercial i personal que va unir editors i pintor. El cognom Gili és un referent en l’àmbit de l’edició però, inquiets de mena, també se l’ha de vincular al món de l’art, el col·leccionisme, el mecenatge i la gestió a través de l’activitat de la Junta de Museus i els Amics dels Museus, per exemple, o en la col·laboració en el tan celebrat com fallit Museu d’Art Contemporani. La intensa vida empresarial i cultural de la família al llarg dels anys va forjar una àmplia i solvent xarxa de relacions amb el món intel·lectual, artístic i social d’abast nacional i internacional que revertiria en la consecució dels projectes que es proposaven. L’editorial Gili va ser la primera a publicar Picasso a l’Estat espanyol i ho va fer des d’una doble vessant, la creativa i la divulgadora. Ens hem de remetre a Gustau Gili Roig per anar a les beceroles de la col·lecció de bibliòfil de Las Ediciones de la Cometa, que, ideada amb Gaziel, va cercar en Picasso la complicitat per il·lustrar La Tauromaquia de Pepe Hillo. L’edició definitiva no veuria la llum fins a finals dels anys cinquanta a càrrec de Gili Esteve. No cal dir que l’encàrrec encantaria a Picasso, aficionat a les curses de bous i constructor d’un ideari plàstic al seu voltant de considerable impacte dramàtic. Posteriorment arribarien més llibres d’artista, un dels quals fou El entierro del conde Orgaz. Es tractava ara d’un text d’escriptura automàtica concebut pel mateix Picasso en què incorporaria una heterogènia però molt pròpia tria iconogràfica. En les dues peces el venien a rondar de nou dos artistes de capçalera: Goya i El Greco. L’altra vessant editorial, la teòrica, abastaria la publicació d’escollits estudis especialitzats sobre Picasso. La connivència establerta en els llargs i complexos processos d’edició enfortiria el lligam entre els Gili i Picasso. Un vincle, veiem, assentat en el llibre com a font de coneixement i suport creatiu i, és clar, en la ciutat de Barcelona. Picasso era un gran lector i un intèrpret excepcional de l’enginy literari, i Gili creia en el poderós efecte del llibre, fruit que cuidava amb tot rigor. Barcelona, l’altre punt de coincident sintonia, era una ciutat d’enyorats records per a l’un i de vital i quotidiana activitat professional i cultural per a l’altre. Picasso i Jacqueline acollirien els Gili-Torra entre els seus íntims en una època en què l’artista afrontava la temuda vellesa i assaboria la vida a tots els efectes, mentre els Gili posaven al seu servei l’incondicional suport, l’experiència i els contactes propicis per obtenir èxits comuns. Amb motiu de l’exposició és molt recomanable rellegir el llibre Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili, de Claustre Rafart, amb el qual es pot aprofundir a fons en aquesta història d’art i d’amistat compartits. Foto: Pablo Picasso. Gustavo Gili Esteve. Fernand Mourlot; Pablo Picasso (il.), Picasso lithogrophe. París, Éditions du Livre, 1970. Mougins, 3 de desembre del 1970. Retolador verd sobre cartó. Fons Gustau Gili i Anna Maria Torra. Museu Picasso, Barcelona. Adquisició, 2014. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia, Gasull Fotografia. © Successió Pablo Picasso.