Quadern Vermell: Sobre "Falsestuff" i altres híbrids

Referències, deutes, homenatges, cites, còpies, plagis, remixs, cut-and-paste… La cultura sempre és fruit de barreges i reescriptures, contaminacions i actualitzacions. Les idees apareixen i tornen a aparèixer una vegada i una altra en el temps. Canvien els contextos i les circumstàncies i, amb aquestes, les lectures i interpretacions. De tot això va Falsestuff, l’obra teatral escrita, dirigida i interpretada (entre d’altres) pel tàndem Nao Albert/ Marcel Borràs i presentada al Festival Grec de l’estiu passat. A partir de la idea de falsedat i autenticitat en art/teatre es parla de la fina línia que separa la cita, de l’homenatge i el plagi i de la complexitat del concepte d’autoria: la idea de Roland Barthes que un text no pertany al seu autor, sinó a la cultura i als lectors. En un joc de formats i un ritme de vertigen, Falsestuff no és una obra de teatre i prou. De fet, són diverses obres en una. És teatre centreeuropeu, és comèdia d’art, és western, és cinema mut, és música, és performance, és col·loqui postfunció, és concert, és directe, és Tarantino, és Falstaff i també falsestuff. És, naturalment, F for Fake, el documental sobre el frau i les falsificacions de Welles. Explica Pedro Azara (per cert, comissari del Pavelló Català en la pròxima edició de la Biennal de Venècia) en el col·loqui postfunció (en realitat, un col·loqui teatralitzat a l’entreacte) que en el passat s’acostumava a fer còpies de les troballes arqueològiques més importants i eren aquestes còpies les que s’exhibien. A Falsestuff, el protagonista, André Féikiévich, és tan metòdic en la seva falsificació d’obres d’art que necessita capturar la seva essència per poder-les falsificar. No és estrany que es plantegi nous reptes i es passi a la falsificació d’obres de teatre. És possible falsificar una obra de teatre? Els actors, la companyia, fins i tot el seu comportament en privat? Té sentit aquesta minuciosa reconstrucció? I d’aquí a la següent pregunta hi ha un pas: té sentit el gran esforç que implica la creació? Si seguim aquesta línia de pensament passem per la inutilitat de l’art, els esforços improductius i el “preferiria no fer-ho” de Bartleby i de tots “els artistes del no”... Trucs, fraus, mentides. “A qui li importen els fets?”, es pregunta Orson Welles a F for Fake. “L’art és una mentida que ens permet veure la veritat”, deia Picasso, diu Welles, diu Féikiévich, diuen Albert/Borràs. És temps de repensar formats, o de tenir-los tots presents i barrejar-los. És el cut-and-paste de Burroughs i també el de Bowie. Híbrids i transdisciplinarietat com a decisió conceptual. Ser lliures per poder transitar idees, formats i referents. Ser lliures per no tenir por del pes del passat i també per no prendre-se’l gaire seriosament. A la imatge, foto del cartell de Falsestuff.