El Museu de Montserrat presenta "Salvador Juanpere. Imatge i semblança"

El Museu de Montserrat presenta del 30 de novembre al 24 de març del 2019, Salvador Juanpere. Imatge i semblança. En el primer relat de la Creació segons el Gènesi, Déu crea l’home i la dona a la seva “imatge” i “semblança” i els beneeix dient-los: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.” Imatge i semblança és el títol que rep la mostra de l’escultor Salvador Juanpere (Reus, 1953), que arriba al Museu de Montserrat arrelada als temps pretèrits per créixer en direccions orgàniques i imprevisibles. Configurant una cosmogonia plena de lligams i encreuaments, Juanpere vincula la mística, la religió i la tradició artística amb la contemporaneïtat. Autors com per exemple Caravaggio, Brancusi, Bernini, Buren o Beuys acompanyen l’artista en aquest recorregut expositiu, on l’espectador té l’oportunitat de percebre la creació com una acumulació i superposició d’idees, i Juanpere no és res més que un minúscul punt de llum dins la constel·lació de l’escultor. Si ens traslladem al 1917, l’obra Sant Jeroni penitent arriba al Museu de Montserrat atribuïda al pintor Josep de Ribera, Lo Spagnoletto, i no serà fins al 1951 que la pintura s’atribuirà a Michelangelo Mersi da Caravaggio i es convertirà en una de les principals joies del museu montserratí. Juanpere s’emmiralla en aquesta pintura barroca per crear l’obra Nec Spe Nec Metu, on allibera la figura del pare de l’Església del tenebrisme que l’engoleix des de principis del s. XVII per presentar-lo rodejat de banc, il·luminant la penombra. Custodiant la figura, una espasa de marbre de Carrara reposa als peus del sant. L’espasa sembla que respiri pels orificis que formen la inscripció que conté, emetent un fil de veu quasi imperceptible però constant que recita sense descans: “Sense esperança, sense por.” I del marbre de Carrara a la pedra de Montserrat: Juanpere esbocina la muntanya màgica i en fereix alguns fragments amb planxes d’acer que contenen la cita que Marguerite Yourcenar al llibre Le temps, ce grand sculpteur, posa en boca de Miquel Àngel: “Aquell que talla estàtues no fa sinó contribuir a l’esbocinament de les muntanyes.” I si les muntanyes, verges, ja fossin l’escultura mateixa? L’escultor, prudent, es planteja la gosadia d’extreure la matèria de la naturalesa per dominar-la, sotmetre-la i, en definitiva, modelar-la. En el segon relat de la Creació, Déu modela l’home amb pols de la terra. Li infon l’alè de vida i l’home es converteix en ésser viu. A l’obra De massa unde fuit plasmatus Adam, Juanpere preserva un fragment de fang en un cub de metacrilat a semblança d’un reliquiari del s. XV que contenia el fang que a Déu li havia sobrat durant la creació d’Adam. Mitjançant un reliquiari del s. XXI, Juanpere ens sacseja de nou empenyent-nos a l’extrem incòmode però tan necessari del qüestionament, per seguir aquest recorregut expositiu que es basa en l’herència per edificar noves obres sobre els ferms fonaments de la tradició. Finalment, les cinc pedres que el David de Bernini (1623-24) conté al seu sarró es disposen en un petit suport, alineades i curosament tallades per Juanpere. Separades per pocs centímetres les unes de les altres, cada pedra conté la mateixa inscripció, en alemany, Berufung, fins a cinc voltes repetit. Vocació, vocació, vocació, vocació i vocació. Cinc oportunitats per derrotar el gegant. A la imatge, Salvador Juanpere. Berufung (les pedres de David). Museu de Montserrat. Foto: Pere Pratdesaba.