Radicals lliures: La dificultat de la revolta estètica...

Va ser J.V. Foix qui em va alertar que llegís Dalí, quan, en els anys setanta, aquest era menystingut per les lluites democràtiques antifranquistes. Mig d’amagat ho vaig fer, enmig de l’estètica dominant del postestructuralisme i el conceptual. M’hi vaig capficar, amb els seus enginys, i m’hi vaig enganxar. He vist, amb el temps, com creixia la curiositat, el divertiment i la febre popular i tanmateix l’interès per l’estudi d’una obra intel·ligent, original i a contracorrent. Ho he llegit tot d’ell i quasi tot sobre ell –són moltes pàgines posades planes de desenes de metres en vertical!–, i mai no hauria dit, havent fet tantes voltes, que encara hi havia pàgines inèdites i coses per dir. És el cas d’un llibre altament erudit, destacable per les troballes i ple de referències. Es tracta de l’estudi de Mariona Seguranyes, que porta el títol parcial d’Els Dalí de Figueres, i un subtítol adequat: La família, l’Empordà i l’art. El llibre ens dona tot de pistes per a comprendre la creació d’un personatge arrelat, rebel i singular. De bona entrada, hi lligo les matrius dels pobles de Llers i Cadaqués, i la seva continuïtat amb les bruixes modernes de Lídia i Gala; i el G i T (Gràcies i Torneu), acròstic dels noms dels avis Galo i Teresa que havien encunyat a la tartana que unia el camí serpentejant de Cadaqués i Figueres, i que el pare havia d’usar com a segell notarial, i que el fill Dalí, retocant-lo, segellà a perpetuïtat amb Gala. Que el pare notari, havent posat una denúncia contra el governador civil, a causa d’haver-li impedit la Guàrdia Civil d’aixecar acte en unes eleccions, hagués vist com detenien el seu fill i l’acusessin d’independentista, explica la relació de l’Espanya de la Inquisició i les dictadures toves quan segresten i empresonen els defensors de la democràcia i el catalanisme cultural i associatiu. Un dels grans temes és comprendre per què, en aquell context social avançat, un home culte, lliurepensador, republicà, esperantista, animós i dedicat a l’educació dels fills i al triomf artístic d’aquests, havia de mal pair el salt estètic del fill al surrealisme i fou incapaç d’entendre la revolta del llenguatge que afectava el capgirament d’una realitat no només social. Llegint totes les dades al voltant de l’expulsió del fill del seu entorn paradisíac a causa d’un joc verbal artístic amb la religió i la mare difunta pel mig, he arribat a la conclusió que la societat està més preparada per a la revolta política que per a la revolta estètica. Llegir la crisi de relació entre el Lorca popular i el Dalí avantguardista, entre el radicalisme de Buñuel i el fanatisme delirant de Dalí ens ajuda a sortir de la fatalitat de la història política. Una història que portà, en ple conflicte bèl·lic, la primera musa de Dalí, la seva germana, a ser víctima de les txeques comunistes havent estat acusada falsament d’espionatge al costat del franquisme. De cop es revertí encara més la història a través de la política i se’n responsabilitzà la revolta estètica. A la fi, Dalí localitza el cel al centre de l’home i Anna-Maria, a dalt. A la imatge, Dalí amb l’uniforme del servei militar, 1927.