Fontcuberta i l'alquimista

Diu Joan Fontcuberta que les fotografies neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Al llarg dels darrers anys, el pare de la postfotografia s’ha interessat pel metabolisme que transforma el cos de les imatges. El fotògraf visita, així, arxius i col·leccions, on troba imatges agòniques, en descomposició, en estat traumàtic, a punt de desaparèixer. “Què resta de la fotografia quan només en romanen els residus, unes taques químiques sensibles a la llum?”, es demana l’artista. D’aquesta recerca sorgeix la sèrie Trauma, un recull de fotografies malaltes, moribundes, a un pas de perdre la imatge. “Són imatges que desneixen –escriu, tot utilitzant un terme palaufabrià– i clouen el seu cicle orgànic.” Fins al 14 d’abril del 2019, la Fundació Palau de Caldes d’Estrac mostra l’exposició Joan Fontcuberta. Poemes de l’alquimista. Fontcuberta pren, per a l’ocasió, el llibre Poemes de l’alquimista, que aplega la totalitat de l’obra poètica –un conjunt de cinc llibres: L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Fragments del laberint i Atzucac– que Josep Palau i Fabre va escriure a l’exili, entre el 1936 i el 1950. El volum, un dels llibres de poesia catalana més coneguts i reeditats, es va publicar de manera clandestina dos anys després, el 1952, però no es va poder llegir en català i lliure de censura fins a la mort de Franco. Recuperació de negatius vells. La mostra, que es va inaugurar a principis d’octubre, és la translació en exposició del volum Joan Fontcuberta. Poemas del alquimista, publicat en edició bilingüe en anglès i castellà per La Fábrica. És un recull d’una trentena d’estampes, un exercici de recuperació de negatius vells, que en el llibre dialoguen amb versos de poemes de Palau: “Els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. / El silenci és mineral”; o bé: “El meu camí me l’enlluerna un raig / de llum d’absència, d’éssers que no són.” Una acumulació d’imatges fantasmagòriques, per on transiten cossos nus ratllats, ballarines desfigurades, paisatges malmesos pels efectes de la química i el pas del temps... Poesia per fotografia. En aquest poemari visual, que incorpora en portada un extracte d’un negatiu ferit del mestre Joan Artigues i Carbonell, el fotògraf intervé i es fa seu el text que fa de pròleg a Poemes de l’alquimista i el transforma en el preludi del llibre, substituint justament la paraula poesia per fotografia: “Prologar [la fotografia] és negar-li el caràcter demiúrgic i d’iniciació que li és propi. Car si [la fotografia] no és iniciació no és res. Que hi ha un secret; que vivim, de la vida, una aparença; que les fonts d’aquell secret han estat perdudes i que [la fotografia] pretén de reconquerir-les, són els postulats més o menys implícits en tot el gran corrent humanístic que em guia.” Com es va germinar l’exposició. Maria Choya, directora de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, recorda com es va germinar l’actual exposició fotogràfica. Fontcuberta s’interessà pels versos de Palau a partir de la mostra Jo soc el meu propi experiment. Tretze lectures dels Poemes de l’alquimista de Josep Palau i Fabre, comissariada per Julià Guillamon, que es va exhibir a la mateixa Fundació i al Palau Robert de Barcelona, amb motiu de l’Any Palau i Fabre, al llarg del 2017, en el centenari del seu naixement. En aquelles exhibicions es va convidar creadors de diferents àmbits a interpretar alguns dels poemes més destacats del llibre. Entre els col·laboradors hi havia artistes com ara Ignasi Aballí o Enric Farrés. Evocant aquest mateix esperit, Fontcuberta revisita, ara, l’obra de Palau i conjuga els mateixos verbs: investiga, experimenta, crea i reflexiona entorn de la decrepitud de la imatge fotogràfica. La poesia com un mitjà d’exploració. Josep Palau i Fabre, al llarg de tota la seva trajectòria, concep la poesia “no com un fi en si mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, d’experimentació”: aquesta és la significació primera de l’alquímia poètica palaufabriana. Aquesta via cap a l’exploració és la que precisament serveix al fotògraf per endinsar-se en la recerca de negatius a un pas d’abandonar la imatge. “La fotografia pretén aturar el temps –escriu l’artista–, però al final el temps acaba cobrant la seva venjança: convertint la imatge en un fantasma”. A la imatge, Joan Fontcuberta. El meu camí me l’enlluerna un raig de llum d’absència, d’éssers que no són.