La Galeria Eude de Barcelona presenta fins a finals de febrer del 2019 Estrada: Naufragi.
Des de fa temps vivim una època convulsa, amb moments d’angoixa i de nerviosisme, fruit d’una sèrie d’esdeveniments sociopolítics que ens preocupen en gran manera, però tenim la sort, almenys els que estimem l’art, de poder refugiar-nos-hi per apaivagar aquest malestar, com per exemple visitant l’exposició de l’artista argentí Adolfo Estrada a la galeria Eude, on precisament trobem la calma, l’assossec, la pau o el silenci que tanta falta ens fan.
La mostra porta com a títol Naufragio i es compon d’una trentena de serigrafies i litografies de petit i gran format del període 1966-2005, que omplen totes les sales de la galeria. Ell mateix destaca: “No m’agraden els espais grans, prefereixo les sales petites on tot és més humà.” L’Eude és un espai petit i entranyable; per tant, el diàleg entre l’autor –les seves obres– i el públic és més factible.
A Adolfo Estrada (Buenos Aires, 1942) el podem considerar un artista nostre, ja que des del 1959 viu a l’Estat espanyol, i més tard, el 1975, es va instal·lar definitivament a l’Empordà, al bonic poble de Sant Martí Vell. Prové d’una família molt relacionada amb l’arquitectura, ja que el seu avi, el seu pare i els seus germans són arquitectes, tots menys ell. Per tant, el seu interès per construir superfícies l’ha aplicat tant a la pintura com a l’escultura, i ha estat un dels principals artífexs de l’art concret a l’Estat, on predomina la forma respecte al color, sobretot els colors plans. També se’l relaciona amb un altre moviment aparegut a Califòrnia als 60, el Hard Edge o, el que és el mateix, la pintura a través de contorns nítids.
Encara que se’l coneix més per les seves pintures, relleus, collages i escultures, ell també dona molta importància a l’obra gràfica, tal com podem comprovar ara a l’Eude, on segueix les mateixes directrius de la pintura que destaquen el volum, la forma i el color, però també el concepte de buit és essencial en el seu treball. Precisament, Maria Llüisa Borràs, que va seguir molt de prop la trajectòria de l’artista, assenyala amb motiu d’una exposició que va fer a la galeria Alejandro Sales, on solia exposar regularment des de finals dels 90, que la seva obra “està basada en una geometria essencial, exempta d’anècdota, d’ornamentació, de qualsevol indici de metàfora o pretensió simbòlica...”. Per això, quan veiem algunes de les seves serigrafies, com per exemple la peça més antiga Continuum, del 1966, o sigui realitzada quan encara vivia a Madrid, ens adonem que només amb la presència d’unes fines línies de color blau, formant una mena de triangles sobre un fons vermell, en forma de rombe, n’hi ha prou per atreure l’atenció de l’espectador. En canvi, en la litografia de la sèrie Damian, del 1999, s’adverteix una modificació respecte a l’obra anterior, ja que un gran rectangle negre cobreix pràcticament tota la composició, i només a la part superior apareix una taca vermella que sembla sortir de dins del rectangle, com si estigués alliberant-se de la seva opressió.
Finalment, amb les sèries AN 1 i AN 2, de gran format, el buit torna a ser el protagonista, que intercala entre les construccions geomètriques que ocupen la major part de l’espai i s’aproxima més a la idea d’escultura. Per això Estrada, tant si s’endinsa en la pintura, l’escultura o l’obra gràfica, també construeix formes, idees, colors, volums i buits.
A la imatge, Adolfo Estrada. Construcción 1839. Any 2018. Oli s/fusta. 15x16x20 cm. Edició III/V.