Passatges & Co: Grans fires o petites fires?

Ha estat una vella i infructuosa discussió si les fires d’art de Catalunya havien de ser grans fires o esdeveniments comercials d’una dimensió més reduïda, si calia un acord unànime entre totes les associacions de galeries o si n’hi havia prou que la més nombrosa aixequés un projecte. Sempre ha estat més fàcil seguir una organització de dimensió estatal com ara Arco o participar en fires estrangeres que lliurar-se a una complexa i difícil organització, viure un maldecap de números i evitar la confrontació entre els membres del mateix gremi per qüestions estètiques. I si la fa un privat? I així ha estat. La fira SWAB, impulsada per Javier Díaz Gascón, ha arribat a l’11a edició. No han calgut grans acords, només la passió, la voluntat, la intenció, la perseverança i la inversió de temps i de diners, institucionals i privats. I és que ha arribat un moment que allò que vulguem fer i que creiem que té un valor s’ha de fer. Barcelona, ciutat de fires i comerç, no ha aconseguit ser una capital distingida per tenir una fira d’art ni ser una franquícia de les que ja existeixen al món. Ens queixarem de la falta de col·leccionisme local, de la manca de riquesa per generar una gran fira d’art, però hi ha altres models, i SWAB n’és un, amb la presència enguany de seixanta galeries, com també ho és Loop, especialitzada en la imatge videogràfica creada pels artistes. Però Barcelona atrau molts forasters i, entre aquests, també col·leccionistes i amants de la cultura a qui agradaria trobar-hi una oferta d’aquestes característiques. No fa gaire, un galerista em comentava al carrer Consell de Cent: “Ara ja no sabem qui són els nostres col·leccionistes. Els de sempre són grans o han mort, els fills ja no volen saber res de l’art i subhasten a cap preu el que han comprat els pares. Prefereixen un cotxe a un quadre. Tenim passavolants d’altres països que compren i s’enduen sota el braç el que els agrada.” Hi ha una tendència general a fer fires més reduïdes i específiques. De grans fires n’hi ha poques al món, avui ja convertides en franquícies, com ara Art Basel, que trobem a Miami. Altres ambicionen un nivell més alt en el preu  i s’especialitzen en obres mestres, com ara la fira de Maastricht. Al juliol vam poder visitar una petita fira, Arte Santander, en aquesta capital cantàbrica. No hi havia més de quaranta estands, una bona qualitat en les propostes d’art contemporani i una atmosfera agradable. Fa poc, hem pogut visitar la fira Wopart, a Lugano, dedicada a l’obra sobre paper, amb vuitanta estands, amb obra contemporània i històrica del segle XX amb algunes sorpreses agradables. A destacar, alguns papers del nord-americà Mark Tobey entre 78.0000 i 100.000 euros, perfectes obres de museu o de casa particular. Comprar obres d’art és una acció més d’una deriva cultural amb una base educativa, i molt diner d’avui no té aquesta base. Cal fer petites fires que vagin donant l’oportunitat d’engrandir l’oferta, la diversitat del gust i fer emergir el desig de gaudir de l’objecte d’art. A la imatge, Fira Arco 2018. Foto Rosa Rodríguez.