F2 Galeria, carrer Doctor Fourquet 28 de Madrid, presenta a partir del 14 de desembre la mostra individual d'Andrés Fernández Estats ocults del nostre món.
L'obra d'Andrés Fernández conforma tot un sistema de dibuixos, mapes i llistats en què, al costat d'una exhaustiva recollida de dades de la realitat exterior, desplega les seves visions dels misteris del món, "Els estats ocults del nostre món". Un compendi de creences i vivències posades a discórrer simbòlicament, en què té un lloc especial el naixement, el seu propi naixement.
I així, d'entre els innombrables mapes realitzats per Andrés, criden especialment l'atenció els mapes del "Canal del Part". Mapes que descriuen els llocs que recorre el canal fins al naixement, en una trama difícil de desxifrar per la superposició ajustadíssima d'elements i nivells de naturalesa i origen aparentment diferents. La impressió és la d'haver-se comprimit en un únic pla un mapa que comprèn múltiples capes o dimensions, en l'intent d'unir una creença, amalgama de moltes creences, que contempla la vinguda des de "el fons fosc", "París", "Sumatra ", el" món dels videojocs ", o des del Univers entrant a la Terra pel" sistema solar ", passant per 58 ciutats de tot el món fins arribar a Madrid, i finalment per la línia de metro a la maternitat de Rius roses, on ell mateix va néixer.
En aquests mapes, ens trobem sempre amb un misteriós lloc, la "Estació Cundinamarca". La seva presència és constant, tant que moltes vegades és el primer element que identifiquem. Així, pel que fa veiem l'esquema de l'Estació amb els seus quatre caixes negres en fila, ja sabem que estem davant d'un mapa del "Canal del Part".
A més de localitzar-la en els mapes, Andrés l'ha dibuixat una i altra vegada. Sempre la mateixa escena amb idèntic punt de vista i idèntics elements: al centre quatre "màquines negres", a la paret de la dreta diverses portes, una d'elles amb el rètol "magatzem", a la paret de l'esquerra 3 "quadres antics "d'una" Verge "," dues espases creuades ", i un" bast ", i al fons un" quadre de llums "i una" font d'aigua congelada ".
Suspesa en un embolic de línies entrecreuades provinents de llocs remots, envoltada d'un mar de regions i elements en què es barregen imatges poètiques de ressonància mística: "la barca que vola a l'alba", "les muntanyes blaves", "la carretera tallada" , "l'ocell que sobrevola el canal" ..., amb altres de la realitat més prosaica: "extintors", "pous de mala olor", "clavegueram" ... i travessada pel "canal del part", la " estació Cundinamarca ", s'albira com una estació de pas obligat abans de néixer, estada d'entrada a aquest món anterior al naixement.
L'experiència de pas per Cundinamarca, imaginada, somiada, viscuda ?, és concreta i precisa alhora que fosca i misteriosa. En un escrit d'Andrés llegim: "Jo vaig estar en aquesta estació en venir de l'illa de Sumatra per Indonèsia." "Aquesta estació estava per les últimes cases de Madrid al peu d'un descampat gran i fosc." "S'entrava per un magatzem de paqueteria ", i" l'edifici era baix, de color negre i sense finestres ", amb" una flama lluminosa com si estigués encesa i cremant de color vermell ".
L'afany d'Andrés, fins fa poc secret, i sempre solitari, deixa endevinar una geografia visionària rebuda o inventada. Una cosmogonia oferta amb total innocència i honestedat, traslluint un sentir comú a tot ésser humà des de sempre: sentir-se dins d'alguna cosa, que la poesia té per encàrrec revelar convertint la realitat en vehicle de creació, i la creació en llera de realitat. Respira la seva obra aquesta mateixa necessitat d'ordenar el món, donant inevitablement peu a un vast sistema no només de mapes sinó de maneres i formes insospitades de seriar, catalogar i fins cronometrar, articulades entre si, amb el propòsit d'abastar la major porció de realitat possible.
A la imatge, obra d'Andrés Fernández.