Medina Campeny: Escultura a les venes

Xavier Medina-Campeny (Barcelona 1943) pertany a una nissaga d’artistes que es remunta al segle XVIII. Besnet del gran escultor neoclàssic Damià Campeny i net de Josep Campeny, un dels modernistes més reconeguts, ha aconseguit escapar del pes familiar per  conrear un estil absolutament personal que no ha deixat mai d’evolucionar. Al llarg de la seva extensa carrera, ha experimentat amb tot tipus de tècniques i materials –bronze, ferro, acer inoxidable, llum– per arribar a un llenguatge plàstic que es nodreix de la figuració clàssica i de les innovacions de les avantguardes, especialment del surrealisme i el dadaisme. Dins i fora. Tant còmode en espais interiors com en espais exteriors, una gran part de la seva pràctica escultòrica l’ha desenvolupat a l’espai públic. A Catalunya trobem l’homenatge a Hemingway, un crani d’un brau que ocupà durant anys la taula del restaurant El Bulli i que ell mateix regalà al cèlebre xef. A la plaça del Diamant de Barcelona podem veure l’escultura dedicada a la valenta protagonista de la novel·la de Mercè Rodoreda, una Colometa a escala humana d’estil hiperrealista travessada per un contundent mur triangular. O, instal·lat al capdavall de la Rambla de Figueres, l’anamorfosi en honor a Salvador Dalí, un brillant exercici d’artifici on la imatge distorsionada dibuixada al terra es reflecteix de manera perfecta en un tub d’acer de tres metres. Amb una gran projecció nacional i internacional, les seves escultures s’han pogut veure també en institucions tan destacades com ara el Museu d’Art Reina Sofia de Madrid, el Macba de Barcelona, la Biblioteca Nacional de Madrid, el Jimmy Carter Library & Museum d’Atlanta (EUA) o la Bears Foundation de Nova York (EUA). Actualment, treballa des del seu estudi a Palo Alto, on es quedarà poc temps a causa dels nous usos públics que preveu l’Ajuntament. Ara convertida en viver creatiu i petit pulmó enmig de la ciutat, arribà a aquesta antiga fàbrica d’adobament del Poblenou a finals dels anys vuitanta quan encara eren poc més que unes naus en estat d’abandonament total. D’Andorra a Amèrica. Artista autodidacte, començà els estudis d’arquitectura però aviat els abandonà per dedicar-se a allò que veritablement l’apassionava. Com ell mateix confessa, fou l’inconformisme el que el portà al camí de l’art. Amb un esperit rebel, la seva implicació en actes polítics de la lluita estudiantil antifranquista l’obligaren a fuigir a Andorra, on realizà, en un garatge i durant les nits, les primeres escultures de ferro. Com a anècota, la policia fronterera confongué aquelles escultures amb antenes de televisió. Si la seva producció artística més primerenca cultivà un corrent a cavall entre el constructivisme i l’abstracció, a partir dels anys setanta el seu treball anà derivant cap a una progressiva figuració. L’any 1974, decidí mudar-se a Nova York. Aquell viatge, que havia de tenir una durada indeterminada, es convertí en una estada que s’allargà més de quinze anys. Allà descobrí el pensament de la postmodernitat i connectà amb tot un grup d’artistes catalans instal·lats al SoHo novaiorquès. Amb perfils extraordinàriament heterogenis (Muntadas, Marta i Mireia Sentís, Miralda, Zush, Llimós, Medina-Campeny, Bibi Escalas i Jaume Ollé), acabaren per formar el grup Els Karamazoff. La pel·lícula Els Karamazoff, a walk on the SoHo years recull el testimoni d’uns anys 70 i 80 tan excitants com prolífics. Durant els anys de residència a la capital de l’art, la figura humana es convertí en la protagonista per ja no deixar-ho de ser mai del tot. Desenvolupà llavors un llenguatge plàstic que sintetitzava anatomia i geometria, cossos fragmentats que Medina-Campeny buidà i juxtaposà per trobar un equilibri perfecte entre allò absent i allò present. L’obra Conversa (1979) evidencia aquesta càrrega poètica i simbòlica. Més tard, començà a interpretar el cos humà  a partir d’un dualisme entre el geomètric i l’orgànic que podem veure en obres com ara The Right Side (1985) o A Reminder. Forma ondulada contínua (1985). A The Mirror-Atlantic Ocean (1989) ja treballà el cos sense fragmentar-lo per cercar l’equilibri entre figura i fons. Des del 2003 s’ha acostat a un classicisme metafísic dominat per cilindres totèmics que converteixen el cos humà en imponents columnes que cerquen la verticalitat i on el melic és el centre de tot. Homenatge a les regles d’or dels clàssics renaixentistes i a la geometria euclidiana, aconsegueix de nou fusionar classicisme i avantguarda. Un gran encàrrec. Ara, amb més de quatre dècades de treball a l’espatlla, afronta un dels reptes més complexos i ambiciosos, tant en l’aspecte tècnic –les escultures estaran situades a 135 metres d’altura– com per l’exposició i pressió mediàtica que suposa. Així, Medina-Campeny serà l’encarregat de fer les escultures que coronaran les quatre torres de la basílica de la Sagrada Família dedicades als evangelistes. No és casual que les figures del tetramorf facin coincidir algunes de les vies en què més extensament ha treballat. Per un costat, la figura humana serà present en l’escultura de l’àngel Mateu. Per l’altre, les escultures dels evangelistes Marc, Lluc i Joan li permeten enllaçar amb el bestiari d’animals humanitzats que realitzà a finals dels 60 i amb la sèrie de bèsties d’expressió irònica de la dècada dels 90. A més a més, l’altura a la qual les escultures estaran situades, l’obligarà a introduir correccions òptiques que lliguen directament amb els treballs anamòrfics. A la imatge, Medina-Campeny amb l'escultura Copernik.