Torre dels Panorames: Camins de la crisi russa

Aprofitant l’exposició del Museu Reina Sofia, Dada rus.1914-1924 i l’existència relativament recent d’un Museu d’Art Rus a Màlaga, sembla atractiu preguntar-se què va passar amb els camins diversos de l’art rus (encara que ens centrem més en la pintura) entre, diguem, i són dates màximes, el 1910 i el 1930. En aquest primer any comença a sorgir l’avantguarda –que gairebé sempre ha passat per l’impressionisme i el postimpressionisme francesos– en un país on encara es pintaven sobre taula icones d’estil del segle XVIII i existia una potent pintura acadèmica oficial, amb retrats solemnes, per exemple, de la coronació dels tsars. Vint anys (i dic molt) després de l’esclat de la Revolució, la guerra civil i l’inici de la ja molt evident repressió i censura dels comunistes, l’art rus, no exiliat, són retrats de Lenin o Stalin –molt tradicionals– o grans panells del realisme socialista, on veiem nois i noies –per separat– fent esport, amb cossos radiants i feliços il·luminats pel sol de Marx. I al mig? Hi havia hagut l’art entre simbolista i deco que Diaguiliev propulsava per als molt moderns Ballets Russos. Serov era a Rússia, però Lleó Bakst va crear meravelles per a aquests ballets. Em remeto a La migdiada d’un faune. L’apassionat poeta Maiakovski havia acabat suïcidant-se. Isadora Duncan (després d’haver ballat La Internacional) no va tornar a la Rússia soviètica. I molts dels grans, de Kandinski a Malèvitx –un dels pares de l’abstracte, encara que va començar en l’impresionisme–, havien pintat el seu quadre més revolucionari –si pensem que és del 1915– encara sota el tsarisme. Parlo de Quadrat negre (un quadre geomètric, tot negre) que va considerar part del suprematisme, donar cabuda a les formes geomètriques elementals, sense res més. Natàlia Gontxarova, Petrov Vodkin, o, per descomptat, Malèvitx (1878-1935) se’n van anar de Rússia, no sempre en condicions fàcils. I alguns dels millors, com ara Ródtxenco o el gran Kandinski (1866-1944), un dels més refinats de l’art abstracte, van morir a França; Kandinski –encara que vivia al sud– en el tram final de l’ocupació nazi. Recordem que Chagall (amb el qual es relaciona en estil Olga Rózanova) té el seu gran museu a Niça, encara que mai deixés d’evocar els poblets jueus de la seva pàtria. Un moviment important, encara que breu i amb molts russos, El genet blau, passa fora de Rússia entre el 1911 i el 1913. Tot això indica que no és el mateix dir alguna cosa en el seu conjunt, més enllà de la pertinent anàlisi pictòrica? Crec que no és difícil deduir una cosa que avui ja és sabuda, però que artistes i creadors van endevinar molt abans: llevat d’uns primers anys liberals i de gran pobresa (coincidint amb la guerra civil) el govern bolxevic, Lenin primer –va morir el 1924– i després i molt més el terrible Stalin, van massacrar les llibertats individuals i van crear o validar una línia oficial d’art (el realisme socialista) fora de la qual tot era decadència, burgesia i altres mals. Hitler –d’una altra manera– no estava tan lluny de Stalin, en art tampoc. Algun músic modern, dodecafonista inicial, Aleksandr Scriabin, va morir als 43 anys el 1915. No va arribar a la tragèdia. Perquè va ser una tragèdia. Anna Akhmàtova no en va dubtar. A la imatge, Olga Rózanova. Al carrer, 1915 (detall). Museu Centre Slobodskói.  Exposició Dada rus, 1914-1924. Museu Reina Sofia.