Ferran Barenblit, director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba)

Ferran Barenblit (Buenos Aires, 1968) és un bon coneixedor de l’escena artística barcelonina. En la seva trajectòria extensa com a comissari destaca especialment el seu període al capdavant del Santa Mònica (CASM) i la seva perspectiva àmplia de la situació artística actual. Fa tres anys que comanda el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. En aquest temps, els resultats de la seva línia de programació s’han consolidat, com mostren les exposicions actuals. - De les tres exposicions amb què el Macba obre temporada, potser Un segle breu és la que millor explica la seva línia de treball... - La idea és recollir tot el treball que s’ha fet des que el museu va obrir el 1995, però amb un nou enfocament. Fins ara la col·lecció s’ha presentat sempre en exposicions temporals, que han abordat qüestions de diferent índole. Aquesta és de caràcter històric, però amb una lògica diferent de les anteriors, perquè és permanent. Això no vol dir que no canviï, canviarà mentre continuï exposada, sigui per les necessitats de la institució –no renunciem als préstecs que tenim arreu del món–, sigui perquè creiem que hi ha moltes maneres d’explicar les coses. De fet, aquesta exposició, el que fa és presentar cada dècada amb una aproximació diferent, dins d’un tot coherent. - Què és el que permet aquest plantejament? - Una exposició permanent és una eina molt eficaç que ens permet fer una narració de la història, que és una de les funcions del museu. El que pretenem és que una visita al Macba sigui un recorregut per la història de l’art recent. Explica les contradiccions, les anades i tornades, amb els errors i encerts que formen part del discurs. Cronològicament, crèiem que era important anar a un moment del qual el museu té peces clau, el 1929, quan Barcelona assaja la modernitat, amb l’Exposició Universal, i, per altra banda, és el moment en què s’esdevé el declivi dels anys 30, amb l’espiral cap a la guerra i el feixisme. Era un pròleg necessari per explicar el nucli de la col·lecció, que se centra en un període a partir de l’últim terç del segle. - Quina interpretació s’havia fet, fins ara? - La institució Macba és complexa perquè està en una ciutat sotmesa a tensions globals, en la qual la cultura sempre ha tingut un paper especial en la construcció i la projecció de l’imaginari. La institució estava molt marcada per unes línies de treball molt sòlides, que es poden resumir en la construcció d’una història de l’art allunyada de les hegemonies del gran relat de la història de l’art que s’ha fet a les grans metròpolis. La que s’ha fet a Barcelona ha estat una visió basada en personatges clau, amb un relat molt propi del museu. Per mi, calia revisar la centralitat del discurs, que fins ara s’havia situat en gran part en el moment del conceptual –entre el 1968 i el 1975, però que podria ser una mica abans i una mica després–. El conceptual és un punt  fonamental per entendre l’art que s’ha fet a Barcelona, però crec que, sense posar en dubte les cronologies –no passa res si el MNAC i el Macba ens solapem–, s’havia de fer un esforç per portar una part del discurs més cap aquí, cap als noranta. - Els artistes del país són centrals en el discurs, però hi tenen prou presència? - Augmentar la presència catalana no és fàcil, perquè estem a la meitat, tot i que sempre queden coses per revisar. D’altra banda, un museu té les seves maneres de respondre a determinades inquietuds, però la política cultural l’han de fer els polítics. Ara bé, els sistemes han de ser més complexos i crec que, en part, el català no està del tot travat. Hi ha espais institucionals que no poden ocupar un museu d’art contemporani, perquè té una missió molt global. Al Macba se li va encomanar des de l’inici que fos una institució internacional, i estem fent préstecs pràcticament amb els cinc continents, i intentem generar exposicions i projectes en coproducció, itinerants o amb complicitats amb tot el món. Un exemple d’això és l’exposició de Domènec, que viatja a les Filipines, o la mostra de la col·lecció que s’ha fet a Abu Dhabi, amb noms com ara els d’Eulàlia Valldosera, Antoni Tàpies, Ignasi Aballí, Joan Brossa o Jordi Benito... - Des del museu, doncs, trobeu a faltar una diversitat d’espais institucionals? - Quan dirigia el Santa Mònica creia que per al Macba era bo que hi hagués el model de centre d’art. Aquest model existeix a Europa i està enfocat a una generació més jove. No se li pot demanar, al museu, que faci una funció de centre d’art, perquè no es fa cap favor al sistema de l’art. En una ciutat menys rica potser sí, però Barcelona és una gran metròpoli. Hi ha una part del sistema que cal acabar de travar. - Té prou espai per créixer, ara amb la possible pèrdua del solar de la capella de la Misericòrdia, on l’Ajuntament vol fer un CAP? - Estic segur que hi haurà una solució. No és possible haver d’escollir entre cultura i salut, ja que tan necessària és l’una com l’altra. A nosaltres ens cal aquest espai perquè hem crescut molt en percentatge de públic local, i és un públic molt jove. Això és esperançador, perquè, en general, hi ha una dificultat perquè l’audiència es faci seves les institucions culturals. - La mostra de Jaume Plensa ha generat un cert debat - És veritat que s’ha debatut molt, i entenc aquest debat, perquè té un discurs molt ampli, però alguns aspectes apel·len d’una manera molt clara a aquest museu i a la seva història, però, a més, precisament, una manera de resoldre aquest debat és fent l’exposició. Crec que la seva obra comparteix la revisió de la modernitat que fa el Macba. Ell comença a treballar als vuitanta. És un moment en què es produeix una amnèsia sobtada. Amb la Transició, hi ha una pressió per oblidar-ho tot i per refer el país, com si no hi hagués hagut una lluita antifranquista ni una guerra civil. I, en aquest moment, ell opta per l’escultura, una tria gens fàcil. El que fa és celebrar una part de les veritats de la modernitat i qüestionar-ne una altra part, i posar en dubte les veritats, contràriament al que es pugui dir, és una fortalesa. A nosaltres ens interessa revisar els 80 i 90, i també alguna cosa més recent, però l’obra actual és la que es mostrarà al Reina (Mncars). L’exposició la fem en sintonia, en paral·lel, amb la seva segona exposició al Reina, la primera va ser el 2000. - La mostra que comissarien el Raqs Media Collective completa la tríada? - És una exposició amb vocació internacional. A més, els Raqs Media parlen de futur; però, d’altra banda, també connectes amb les altres dues mostres perquè comparteixen la revisió de la modernitat. - Quin és el segell Barenblit? - La meva aportació personal, a banda del desplaçament de la centralitat temporal, afegeix tres aspectes a la llarga llista de qüestions que ha treballat el Macba. Un té a veure amb la cultura popular, celebrar el punt de trobada entre high and low, com en la mostra del punk, i tindrà continuïtat amb altres projectes per continuar estudiant la relació de l’art amb l’espai d’experimentació musical, una de les marques distintives de la ciutat. Un segon té a veure amb el cos, la importància del cos, que es projecta clarament entre performance i performativitat, i aquí m’interessa molt el moment aquest dels 90, en què l’accionisme va ser molt rellevant però molt invisible. I un tercer és la dimensió política, en el canvi dels 70 als 90 hi ha una implicació política. Si als seixanta pensàvem en la utopia, als 90 ja pensem en la distopia. Però el museu és polièdric. Amb l’equip de curadors volem continuar aprofundint en la relació entre dones i abstracció. El PEI també ha desenvolupat un univers temàtic propi, i a més hi ha tota la tasca que es fa d’arxiu i de recerca.