Del Seté Art: L'explosió de la gran pantalla

Des que oficialment el cinema va néixer, el 1985, amb la projecció dels germans Lumière del 28 de desembre a París, cinema i gran pantalla han anat junts, ja que el cinema estava (i encara ho està) associat a la foscor d’una sala de projecció i a una gran pantalla. Anar al cinema suposa una mística relacionada amb els cinemes i les seves grans pantalles.
Però també, com ha anat passant amb les arts que l’han precedit (arquitectura, escultura, pintura, música, poesia/literatura i dansa, tal com va establir Ricciotto Canudo al Manifest de les set arts, 1923, en el qual interpretava el cinema com la suma final de la ciència i l’art, la simbiosi perfecta en què s’uneix la màquina i el sentiment), el cinema (que en essència són imatges en moviment) s’ha anat independitzant del seu embolcall (la gran pantalla) i ha esdevingut realitat en altres formats i, de manera transversal, afegint-se o participant d’altres expressions artístiques.
La ciència ens ha apropat al cinema i les seves imatges en moviment, a la petita pantalla, la televisió o els mitjans audiovisuals (ordinadors, tauletes...) i li ha donat un espai temporal que desconeixia: el directe. Avui, moltes de les coses que estan passant les coneixem en el moment que passen, però sempre mostrades per algú que, prèviament, ha decidit com ens les presenta: des de quin angle, amb quin camp de visió. El llenguatge cinematogràfic ha anat agafant rellevància en el camp de la visió i el coneixement que tenim de les coses, ja siguin obres creades o, tan sols, el que està passant.
Però no només aquesta és l’explosió que ha derivat de la gran pantalla, sinó que ha anat abastant altres complicitats: no en va anem al teatre (per exemple, a veure La resposta, de Sílvia Munt) i veiem com la narrativa teatral es nodreix d’unes imatges en moviment que són projectades com a pròleg i epíleg de l’obra o com, a l’escenari del festival Grec, en la representació de l’obra El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, dirigida per l’Oriol Broggi, veiem com, per imatges en moviment, la sorra del terra es transforma en onades d’aigua i espuma de mar; o com en moltes posades en escena d’òperes interactuen l’escenografia i les imatges en moviment per donar més realisme i dinamisme a la seva posada en escena. Però també veiem com, en sentit invers, les òperes arriben a la gran pantalla projectades en directe als cinemes digitalitzats o com els auditoris (temples de la música) projecten obres cinematogràfiques per interpretar-ne la banda sonora en directe. O com els mappings a l’aire lliure dibuixen imatges en moviment en façanes i elements arquitectònics i escultòrics, fins i tot hem pogut gaudir-ne entre les cavitats de les grutes de les Illes, on imatges en moviment ens han representat parts de òpera de Mozart, i també de la Catalunya del Nord, que ens han ofert una animada visió de la creació del món. Cada cop més, el setè art cerca la complicitat d’altres arts. Esdevé un lligam que connecta amb tota mena de sentiments i sensacions per mitjà de la ciència i que ja forma part inseparable de com veiem i ens arriben les coses.
És aquesta gran explosió de les imatges en moviment que segueix aquella mateixa essència del primer dia: l’arribada d’aquella màquina de tren a l’estació que atemoria els espectadors, en la primera projecció oficial del cinematògraf Lumière, o aquells panets dansaires que, plens de poesia, Charles Chaplin presentava a La quimera d’or, o la càrrega dels soldats a les escales d’Odessa, que Eisenstein va deixar per sempre a la història en el seu Cuirassat Potemkin, o la paraula Rosebud, com a darrer alè del Ciutadà Kane, de Welles. Imatges per a la memòria... en aquesta imparable explosió de la gran pantalla.

A la imatge, Charles Chaplin. Modern Times, 1936. © Roy Export SAS. Exposició al CaixaForum Barcelona (2017). Art i cinema. 120 anys d’intercanvis.