"Pep Iglésias. Anacronies fotogràfiques"

La mort del gironí Pep Iglésias (1958-2018), el fotoperiodista que no podia deixar de mirar, va suposar una trista pèrdua per al món cultural i per als seus centenars d’amics en particular. El llibre Pep Iglésias. Anacronies fotogràfiques representa la voluntat de retre-li homenatge a través d’una selecció de les seves obres i d’un recull de textos escrits per Eudald Camps, Imma Merino i Eva Vàzquez, els quals abans que crítics d’art són amics de Pep Iglésias. Es pot visitar també una exposició a la Casa de Cultura de Girona. Al seu text Una espècie en procés d’extinció, Eudald Camps fa un no-esborrany biogràfic de l’artista i, en paral·lel, una passejada teòrica pels orígens del periodisme fotogràfic que desemboca en la figura del seu amic Iglésias: “Pep  Iglésias  és  un  producte de la transició. Va començar a fer  fotos en el millor moment: si a la  gana (fam de món que es devora amb els  ulls) hi sumes una realitat seminal (tot estava per fer), aleshores l’embranzida, per  força, havia de ser prodigiosa.” A continuació enumera els motors que feien avançar la fotografia d’Iglésias: l’amor per l’ofici i la responsabilitat a l’hora d’exercir-lo.
Per la seva banda, Imma Merino, a Una memòria personal i col·lectiva, escriu un text sentit en primera persona sobre la relació amb l’amic i admirat fotògraf. Amb el llibre a la mà, Merino afirma que, un cop reunides, les seves fotografies no només li arriben com un “document autobiogràfic”, sinó que algunes li recorden episodis de la seva biografia. A la Merino se li activa la memòria com una riuada i ens regala un triple salt mortal de la memòria personal al traç biogràfic d’Iglésias a la memòria col·lectiva d’un temps i d’un país. Les fotografies com a document.
Abans d’un colossal ram d’imatges del fotògraf al llarg de la seva vida breu però intensa, l’amiga Eva Vàzquez escriu Una mirada ètica, on descriu com en un poema el ritual que seguia Pep Iglésias a l’hora de retratar algú. Uns retrats que a l’espectador li poden semblar idèntics però que expressen de manera massissa la seva ètica de treball artístic: “Una col·lecció de mirades, un mapa d’afectes” ullprès de la banalitat quotidiana. També en primera persona, Vàzquez relata la seva experiència com a model de fotografia d’Iglésias per concloure que s’ha de ser molt generós com a artista per fer que el món mai no estigui al servei del lluïment de la càmera, sinó a la inversa.
Pep Iglésias es va iniciar en el fotoperiodisme a finals dels setanta, quan va començar a publicar en mitjans de comunicació de Madrid. Als noranta, passa a ser responsable de fotografia del Diari de Girona i del Diari d’Andorra. Quan va tornar a Girona, l’any 2001, exerceix com a fotògraf freelance, col·labora amb empreses privades i s’involucra en tallers amb artistes com ara Quico Estivill, Pep Admetlla o Jordi Gispert.
Coincidint amb la publicació del llibre, la Casa de Cultura de Girona va presentar una exposició dedicada a Pep Iglésias, del 16 d’octubre al 17 de novembre del 2018.

Foto: Núria Santiago. Pep Iglésias, Girona, 1994.