"Pantalles i Pastilles", un assaig en format exposició, a Adn platform

Adn platform, carrer Victor Hugo 1 de Sant Cugat del Vallés, presenta la mostra col·lectiva Pantalles i Pastilles. Comissariada per Montse Badia, reuneix les obres dels artistes Ignasi Aballí, Chema Alvargonzález, Marcos Ávila, Anna Dot, Enric Farrés, Gonzalo Elvira, Dora García, Miquel García, Andreas M. Kaufmann, Muntadas, Francesc Ruiz i Tim Youd. Pantalles i Pastilles és un assaig en format exposició o una exposició en format llibre expandit que compta amb coberta, pròleg, índex, capítols, notes a peu de pàgina, epíleg i contraportada. L'exposició és un homenatge a la novel·la de Ray Bradbury Fahrenheit 451 (1953), publicada per primera vegada en tres lliuraments en els números de març, abril i maig de 1954 de la revista Playboy i es proposa situar els continguts del llibre al centre d'un debat actual al voltant del control en l'accés al coneixement, la censura, les estratègies de distracció i falsa felicitat, la dependència de les pantalles i la manca de sentit crític. Fahrenheit 451 és una novel·la distòpica que presenta una societat futura en què els llibres estan prohibits i hi 'bombers' amb la missió de confiscar i cremar-los. La novel·la ha estat objecte d'interpretacions que al·ludeixen a moments històrics de repressió d'idees dissidents. En una entrevista per la ràdio el 1956, Bradbury va afirmar que quan va escriure la novel·la una de les seves màximes preocupacions era el clima de caça de bruixes de l'era McCarthy. En anys posteriors, va completar aquesta lectura amb l'al·lusió a com els mitjans de comunicació redueixen l'interès per la literatura i l'esperit crític. El 1966, François Truffaut va rodar la seva única pel·lícula en anglès, a partir del relat de Bradbury. Protagonitzada per Oskar Werner, Julie Christie i Ciryl Cusack, la pel·lícula s'ambienta en un futur tecnològic i retro, hipnotitzat per les pantalles i les pastilles i en què pensar i dissentir és perillós. Bradbury, així com la peça d'Andreas M. Kaufmann (Zuric, 1961), Projector 's Dance (1998). La imatge projectada, a l'extrem esquerre del mur serveix de paginació de l'espai. Els números de Kaufmann (del 81 al 1), paginen i alhora es projecten, impliquen un potencial utòpic, una pàgina en blanc que s'obre a il·limitades possibilitats. El primer capítol de l'exposició té a veure amb el control, la censura, la limitació de l'accés a la informació, la decisió sobre "què s'ha de llegir" i "què no", "què s'ha de pensar" i "com s'ha de pensar ". La prohibició de llibres és un continu al llarg de la història, des de la Il·lustració Francesa, fins a pràcticament totes les dictadures. La crema de llibres és una forma de censura que els líders polítics o religiosos apliquen contra aquells que s'oposen a les seves idees. En aquest apartat, l'exposició se centra en treballs artístics que recullen diversos intents, al llarg de la història, de control del coneixement, de prohibició de llibres, destrucció i crema. En Llista de llibres cremats a Alemanya en 1933 (2018), Miquel Garcia (Barcelona, ​​1975) recupera la relació dels llibres que van ser cremats integrada per autors jueus, marxistes, pacifistes, opositors al règim o simplement no ben vistos pel mateix. Miquel Garcia imprimeix el llistat amb tinta negra termo-sensible que només permet veure el que està escrit aplicant-li calor. El foc que els va destruir és el que permet ara tornar-los a recordar. Gonzalo Elvira (Patagònia, Argentina, 1971) coneix bé la censura i la crema de llibres, un gest totalitari que es repeteix en diverses geografies i moments històrics. Durant els anys de dictadura a Argentina (1976-1983), existien llibres prohibits (sovint de petites editorials més o menys combatives) i crema de llibres. Gonzalo Elvira reprodueix les imatges de la crema de llibres, així com portades dels llibres censurats utilitzant uns procediments habituals en ell: tocant-los pacientment amb una ploma reprodueix a la perfecció les imatges dels mateixos, en un gest que converteix en "inesborrable" ( prenent el títol d'un llibre de Juan José Saer) el que altres van creure que podien esborrar i eliminar totalment amb foc. En Biblioteca II (2002), Ignasi Aballí (Barcelona, ​​1958) mostra / no mostra llibres coberts amb un plàstic que els protegeix, alhora que els inutilitza i remet a la funció i les transformacions de les biblioteques en una societat que consumeix cada vegada més imatges i productes digitals. Chema Alvargonzález (Jerez de la Frontera, 1960 - Berlín, 2009) sempre va tenir molt present el treball a partir de la memòria. Emmagatzemat en el record (2002) mostra dues maletes amb fotografies de diversos objectes del mercat antic de Sant Antoni. L'acumulació de llibres, vídeos i objectes diversos que ja ningú aprecia, no són censurats ni perseguits, però sí relegats a l'oblit. El capítol central de Pantalles i Pastilles està dedicat a Ray Bradbury. El facsímil dels números de la revista Playboy en què va ser publicat per primera vegada amb il·lustracions de Ben Denison, es presenta acompanyat d'obres d'artistes que han treballat a partir d'aquest relat. En Fahrenheit 451 (2008), Dora García (Valladolid, 1965) reedita 2000 exemplars de l'edició de 1967 de la novel·la de Bradbury i els apila damunt d'una taula. Els llibres han estat impresos al revés i de darrere cap endavant emfatitzant la seva il·legibilitat. Tim Youd (Massachusetts, EUA, 1967) realitza una performance en la qual reescriu pacientment el llibre de Bradbury amb la seva màquina d'escriure, sobreposant les lletres en una sola pàgina per, a continuació, cremar la transcripció i registrar l'acte amb el seu telèfon mòbil . Francesc Ruiz (Barcelona, ​​1971) recrea i reinventa el còmic (l'única possibilitat de publicació en el món que planteja Bradbury) que en el film de Truffaut només apareix en tres ocasions de manera fragmentària. Fahrenheit 451 's Comic (2016), versió Ruiz, consisteix en vuit pàgines d'il·lustracions a color en què l'artista copia les parts del còmic visibles a la pel·lícula i també reconstrueix i reinventa la història, imaginant i dibuixant les parts que no apareixen en el film. Muntadas (Barcelona, ​​1942) presenta en On translation: Pills (2014), les pastilles com traducció (no literal) de conceptes i valors culturals. Traducció lingüística, cultural, i també traducció instantània i asèptica per respondre a la urgència de resoldre un conflicte, un malentès, un coneixement que precisa d'intercanvi i de negociació en un món en què l'esperit crític i tot el que comporta de no estandardització i d'imprevist no són acceptats, en què un problema requereix una solució neta i instantània que no deixi rastre, com prémer un botó o empassar-se una pastilla. Fahrenheit 451 pot semblar una novel·la distòpica però el seu final no ho és, sinó que hi ha un raig d'esperança, que ve de la resistència. En S'amagaven darrera dels arbres (2016), Anna Dot (Vic, 1991) va idear una intervenció específica per a la Ruta Walter Benjamin, evocant els processos de censura literària de les traduccions d'obres de Walter Benjamin i Hannah Arendt durant el franquisme. Refent el camí de Benjamin en la seva fugida cap a Portbou, una sèrie de persones van evocar als book people de la novel·la de Bradbury i anaven citant fragments de les obres censurades a més per la traducció. En Pantalles i Pastilles, S'amagaven darrera dels arbres es recupera en el seu registre oral. En una altra versió de "Els Perses" d'Èsquil (2017), Marcos Àvila-Forero (París, 1983) crea un megàfon de grans dimensions, fabricat amb fusta de noguera que funciona tant com a amplificador de la veu com a embarcació capaç de navegar. A l'exposició Pantalles i Pastilles, la peça funciona com un megàfon, que pot ser activat en qualsevol moment, per denunciar, per criticar, per rebel·lar-o per fer-se sentir. Pantalles i Pastilles compta amb un catàleg, publicat per l'editorial Els Cinc Dofins i amb un disseny a càrrec d'Alex Gifreu. De la mateixa manera que a la pel·lícula de François Truffaut els títols de crèdit inicials no apareixen escrits, sinó que són recitats per una veu en off, el catàleg de Pantalles i Pastilles mai va arribar a ser imprès, sinó encarnat en l'artista Enric Farrés Duran (Barcelona, ​​1983) que, assumint la figura de persona-llibre, es converteix en el seu distribuïdor i transmissor, en la veu i la memòria té com a missió transmetre els continguts de la publicació que únicament ha estat vista pel seu dissenyador, Alex Gifreu. El treball Per saber trobar, primer cal saber amagar (2018) d'Enric Farrés Duran, rep el títol d'un moment de la pel·lícula en la qual els bombers assisteixen a una activitat de formació, que els mostra els llocs més inesperats en els quals poden trobar els llibres per poder desenvolupar la seva funció de bombers. Llocs recòndits que, més tard, seran els amagatalls que el mateix Montag farà servir per amagar els llibres que ha començat a llegir i amb això a qüestionar el seu passat i el sistema en el qual està immers. A la imatge, Alex Gifreu, Pantalles i Pastilles, 2018.