Edicions Originals prepara la primera exposició de l'obra fotogràfica d'Eulàlia Grau

Edicions Originals prepara la primera exposició de l'obra fotogràfica d'Eulàlia Grau, que reuneix fotografies inèdites realitzades entre 1975 i 1989. Com explica Antonio Zúñiga, comissari de la mostra, "la figura del fotògraf es pot comparar al bateria en una banda de rock. Emana, el fotògraf, un perfil de treballador disciplinat, seriós, concentrat en la seva feina, que toca la bateria incansablement. Un pintor, però és més aviat equiparable al cantant del grup, amb un to sempre visible i audible. Trobar les dues figures reunides en una sola no era habitual en la dècada dels 70, i fins i tot en els 80. Les disciplines estaven realment separades, els fotògrafs no pintaven i viceversa. No obstant això Eulàlia, que no és pintora en sentit estricte i tampoc és reconeguda estrictament com a fotògrafa, reuneix i practica les dues condicions que comentem, els dos perfils. Artista amb les seves teles emulsionades i fotògrafa de llarga trajectòria i fons incansable per constituir-se, en part de forma inconscient, com "una càmera amb l'obturador obert, passiva, minuciosa, incapaç de pensar" (1). Ens interessa la idea del "no pensament" en tant que és la càmera l'encarregada de la feina, de forma lliure, en el sentit de la càmera ull de Vertok. Així doncs, Eulàlia es constitueix com una dona de producció titànica, resistent a les classificacions. L'exposició d'Eulàlia Grau, Mai no he pintat àngels daurats, comissariada per Teresa Grandas el 2013 per al MACBA, va suposar el reconeixement al seu treball lligat al fotomuntatge i al collage. Les teles emulsionades van centrar el pes de l'exposició, que va ser un descobriment per a molts. Les fotografies d'Eulàlia apareixien en el conjunt de l'exposició discretament, formant part gairebé invisible d'unes obres basades en l'apropiació d'imatges de premsa; les seves pròpies fotografies servien per emfatitzar el caràcter periodístic i documental de la feina. El conjunt de les fotografies d'Eulàlia suposa un contrapunt, un treball independent i complementari dels seus treballs més coneguts; una suma de notes al marge escrites sense consciència de la seva possible lectura futura però amb un cos suficient i necessari per completar el conjunt. Són imatges construïdes lluny de la dialèctica establerta en la il·lustració com a eix de l'univers burgès, que figura ja finalment agonitzant en la postmodernitat. Els llocs caducs de creació de subjectivitat àmpliament tractats per Eulàlia a les seves teles emulsionades no tenen cabuda en aquests registres fotogràfics; ni la família, ni la censura de l'Estat, ni la premsa manipulada, aquests ja no són la preocupació conscient de la fotògrafa que amplia el discurs cap a uns assumptes més complexos. Són temes nous que, per la seva falta de definició i novetat, són més difusos, ambigus i existencials que els de les dialèctiques postmodernes. Els paràmetres sobre els mecanismes de creació del que és subjectiu i sobre l'espai d'acció del capitalisme s'han ampliat i la multitud representada per aclaparadors grups de la classe treballadora al costat dels llocs indefinits habitats-transitats per l'ésser humà ocupen aquest lloc d'ampliació. La consciència de trobar-se en un trànsit personal constant amb un moviment permanent entre ciutats al costat de l'evident inestabilitat social a Europa s'obre pas en forma de crisi social en una societat burgesa que agonitza al costat de les institucions que la van crear. Aquests nous paradigmes poc definibles constitueixen la nova era del social i són els polsos que es troben recollits en les imatges fotogràfiques d'Eulàlia. Un ull màquina produeix aquestes imatges incontaminades i allunyades de la textualitat artística que, però, la reflecteixen desinteressadament; construïdes amb un caràcter documental en una estètica que es fa habitual cap als anys 90. Les fotografies d'Eulàlia Grau constitueixen un reflex del cinema ull de Vertok en el seu registre quotidià, comú, massiu. A la imatge, fotografia d'Eulàlia Grau.