J.V.Foix: "A la ratlla d'Isil, en llunyania de segles"

Que ara sí, ara no el cel s’escrostoni lentament, com els sostres tocant a terrat quan la humitat s’hi escola: qui se n’adona? Avui mateix un home amb barba espessa i llarga a tall de mendicant i amb el sarró de cuir tot ple de pedruscalla, m’ha dit gairebé irós:—¿No veieu, gamarús, com el cel s’esbocina? M’ha penjat el sarró, m’ha agafat de la mà, m’ha mig arrossegat, com si jo, malforjat, em resistís. M’ha fet pujar un graó, el primer d’una escala, per a mi invisible, que enfilava tot dret, gairebé vertical, talment el tirapits d’un Pirineu borrós amb giravolts cenyits i aiguaneu sense manca. Graó rere graó, pujàvem trastocats cap al sostre absolut.—El cel és a tocar, diu, fervorós, el guia. El cel s’escantellava com mai no havíem vist.—Ajupiu-vos tantost, el cel s’esberla! No sé si té adob, i el pedruscall s’estova. Jo dic, fora de mi:—Davallem! Girem cua! El vertigen m’afonava i era tot, als meus ulls, un planter de milfulles—tendres flonjors, purificades, d’alga—. Ja el guia em dón’ la mà.—Tot és cel, no ho sabíem i ens neulim de fretures. Et deixo; tu mateix. Vaig trobar-me tot sol en un orri oblidat, al bat del temps, a la ratlla d’Isil, prop de tothom en llunyedat de segles. J. V. Foix. Tocant a mà...