"La lliçó de Diògenes" arriba a Can Palauet

El MAC Can Palauet, carrer Sant Josep 9 de Mataró, presenta a partir del 26 de gener i fins al 3 de març de 2019  la mostra La lliçó de Diògenes, a cura d'Àlex Mitrani i amb els i les artistes Ignasi Aballí, Mar Arza, Joan Bennàssar, David Bestué, Alfons Borrell, Luz Broto, Patrícia Dauder, Joan Furriols, Antoni Llena, Jordi Mitjà, Marc Monzó, Jordi Pablo, Guillermo Pfaff, Lucía C. Pino, Jaume Pitarch, Ivó Sans, Daniel Steegmann, Víctor Sunyol, Rubèn Verdú i Oriol Vilapuig. Aquesta és una producció del Centre d'Art Tecla Sala d'Hospitalet de Llobregat itinerada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Encara avui recordem l’episodi atribuït a Diògenes: en un dia lluminós, Alexandre el Magne, rei de Macedònia, visità el filòsof cínic, que vivia dins d’una tina en la pobresa més extrema. El rei es presentà, es plantà davant seu i li digué: “demana’m el que vulguis”. Diògenes només respongué: “aparta’t del meu sol”. Sempre provocador, rebutjant falsos honors i riqueses, Diògenes de Sinop (412 a. de C. – 323 a. de C.) preconitzava el despullament i manifestava de manera desacomplexada els excessos i vicis de la societat. És justament el contrari de la por i la compulsió possessiva característiques d’aquesta malaltia social contemporània que es coneix amb el nom poc adient de “síndrome de Diògenes”, en què les persones soles, malgrat viure en ciutats populoses, es protegeixen de l’angoixa acumulant a casa una quantitat descontrolada d’objectes, escombraries o luxes, coses, en definitiva, sense sentit. El testimoni d’aquest filòsof grec de l’Antiguitat esdevé del tot pertinent en un context contemporani de sobreproducció i de desequilibris socials, econòmics i ecològics. Intuïm que cal una reflexió crítica profunda sobre l’estat de les coses i les nostres rutines quotidianes. En aquest sentit, la filosofia radical dels cínics, plantejada des de l’acció i la singularitat, té un perllongament en l’art contemporani. Amb la seva capacitat per fer-nos pensar de nou la realitat des de la metàfora i la paradoxa, l’art és també un camí per retrobar uns valors morals i fer una reflexió desmitificada i alliberadora sobre la condició humana. Hi ha una constant transgeneracional en l’art català contemporani que es basa en una reducció de mitjans, en una simplicitat fonamental i una economia que, paradoxalment, redunda en la intensificació del valors estètics, al mateix temps que rebutja la retòrica i l’excés. Són artistes que practiquen, a la manera de Diògenes, una fragilitat que esdevé font de fortalesa i de significat. A la imatge, Diògenes de Sinop.