"Salvem la Casa Aymat"

Una de les construccions antigues, de la qual encara se'n conserva una part és la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès. Aquest Centre va situar aquest poble mil·lenari entre els pobles de cultura contemporània d'Europa.

Sempre he dit que porto fibra tèxtil a la sang, pel que va representar i representa encara per a mi la Casa Aymat, perquè va ser on l'artista Tomàs Aymat, en temps de la Mancomunitat, va introduir de nou l'art del tapís a Catalunya, i s'hi creà la seva manufactura. Aquesta va ser una etapa gloriosa per aquesta disciplina, no només en temps d'Aymat sinó també en temps de Samaranch, que hi va crear l'Escola Catalana de Tapís.

De nou el tapís marca les arts a Catalunya, avui en molts indrets oficials, públics i privats és poden contemplar les creacions tant de catifes com de tapís fetes a Sant Cugat. Aquella casa ens marca com indret d'art que transforma una part d'Europa.

Ara, voldria manifestar el meu total desacord de com ha sigut tractat l'art del tapís històricament a la nostra ciutat i tot el que aquest món ha representat per la ciutat que diu ser cultural.

Avui he visitat aquell històric edifici de la Casa Aymat, que els anys '20 i fins als anys '80 havia congregat tots els artistes destacats i intel·lectuals del país. Ara, és buit, parets netes i sense l'ànima tèxtil. Aquell temple que tots vàrem conèixer, avui s'ha destinat a nous usos. Què en dirien tots els intel·lectuals i gent del país que varen viure aquells fets importants del nostre art?.

Aquelles parets són plenes de la història de la moderna tapisseria, no només del país, també d'Europa, i em pregunto perquè es tracta així un dels indrets que ens marca com a poble d'art, dins la història de l'art del segle XX?.

Potser dirien el mateix que jo: "Així, no es tracta l'art contemporani català. Salvem la Casa Aymat"

Informació complementaria treta del llibre “L´Art del segle XX a Sant Cugat”

“Pel que fa a les altres arts, concretament el tapís, que tanta transcendència tindria per a la nostra ciutat i per a l'art català en general, entrà a la nostra història gràcies al tarragoní Tomàs Aymat i Martínez (Tarragona 1892 - Barcelona 1944), un nom que, anys més tard, introduiria amb personalitat pròpia el nostre poble dins el món de l'art. Aymat va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i va tenir com a mestres Francesc Galí i Olaguer Junyent. Va guanyar una beca de l’escola per estudiar l’art tèxtil a Madrid, a la Real Fábrica de Tapices. Acabats aquests estudis i pensionat per la Mancomunitat de Catalunya, el 1913 marxà a París i a Brussel·les per tal de completar la seva formació. Allà va aprendre les tècniques tèxtils més avançades, i passà després a l’Escola Superior de Bells Oficis de Barcelona. En aquest moment històric hi havia la influència primer del simbolisme de finals del segle XIX, caracteritzat pel refús de la representació fidel del món per expressar més aviat el seu símbol, la idea de les coses; i després amb l’art nouveau, aquell moviment artístic desenvolupat a Europa des de finals del segle XIX i que va perdurar fins a la primera dècada del segle XX. En un temps caracteritzat pel gran entusiame estètic a tots els nivells, és quan les arts decoratives van adquirir gran importància al país, sobretot l’artesanat, el mobiliari, les estampes japoneses i també el disseny tèxtil. En tot això, Aymat hi participà activament.

Amb el modernisme, el Principat també es va proposar recuperar les riques artesanies medievals a través de la burgesia benestant. Anys més tard, amb el noucentisme, es va introduir el concepte de tapís com a obra d'art: el fet que fos bell i delicat, s'avenia perfectament amb la nova burgesia que volia ser culta i refinada. Aymat ja havia destacat com a artista l'any 1912 a Tarragona durant les festes de Santa Tecla on, com a pintor i aquarel·lista en una exposició d'artistes locals, els seus treballs van ser molt comentats i elogiats.

En realitat, Tomàs Aymat s'havia iniciat en el teatre, però es pot dir que Prat de la Riba, aleshores president de la Mancomunitat, i Puig i Cadafalch, arquitecte i polític, van influir en el fet que s'incorporés al projecte d'ambdós i així va introduir les noves aportacions al món del tapís. Van veure en aquest artista la personalitat idònia, i li proposaren de fer aquesta feina a casa nostra.

La passió dels noucentistes per posar les bases d'un país pròsper i capdavanter en els aspectes culturals va fer que tinguessin especial cura de l'ensenyament del tapís. Així, va ser enviat a París, becat com a alumne d'Olaguer Junyent. Joaquim Folch i Torres, director de Bells Oficis, li va concedir una pròrroga de la beca i un ajut especial per fer l'aprenentatge del tapís a la Manufacture Nationale des Gobelins, on va estar durant dos anys. La tècnica d'alt lliç datava del segle XV, quan els germans Gobelins fundaren a París el taller que portava el seu nom. Era un taller més avançat que els tallers de Beauvais i d'Aubusson que es valien del baix lliç. Amb el temps, el taller dels germans es convertiria en la Manufactura Reial.

Amb tota aquesta important formació rebuda, principalment a Manufacture Nationale des Gobelins i a la Real Fábrica de Tapices y Alfombras, no és estrany que l'any 1915 ja s’hagués convertit en un excel·lent mestre tèxtil de l'Escola Superior de Bells Oficis, situada als locals de la Universitat Industrial de Barcelona, on ensenyà a teixir. Allà sorgí el primer equip d'aprenents teixidors de tapissos d'alt lliç que Aymat va acabar d'instruir.

Aquest és el començament de la història del tapís català modern, a través de la qual s'inicià la renovació de les tècniques tèxtils a Catalunya. Només caldria esperar cinc anys perquè aquest expert artesà obrís la seva pròpia empresa a Sant Cugat, propiciat en part per la bona ubicació i comunicació del municipi, ja que són els anys de l'arribada del tren de Sarrià.

Sens dubte, aquesta millora de les comunicacions animà a Tomàs Aymat a instal·lar el 1920 la seva empresa a la vila, una indústria de catifes i tapissos al carrer Colom. Aleshores, ja era un expert artesà tèxtil.

De 1920 endavant, als primers temps d’existència i gràcies als estímuls més o menys directes de la Mancomunitat, i també de la gran família barcelonina i catalana, la Casa Aymat fou una empresa pròspera. L'esperit de l'empresa s'orientava cap a la formació d'un artesanat dedicat a la pràctica d'un bell ofici, amb el qual es podrien crear petites o grans obres dins de l'art decoratiu i sumptuari.

La Casa Aymat, malgrat els seus alts i baixos, va ser un punt de referència d'artistes i artesans interessats per diferents motius en l'art tèxtil, des dels feliços anys 20 fins a l'any 1980, en què l'empresa va desaparèixer definitivament.

Des del carrer Colom, seu inicial de l'empresa, es traslladà més tard al carrer Villà, núm. 58, que va ser des d'on es projectà com a centre de l’art tèxtil, i on amb la construcció d'unes naus molt més àmplies es van elaborar catifes nuades a mà i tapissos d'alt lliç, amb les tècniques més artesanes i amb les màximes condicions del moment. En aquestes naus s'hi tintaven les llanes que es compraven principalment a les ciutats tèxtils, com ara Sabadell i Terrassa. L’edifici, realitzat per l’arquitecte Ramon Raventós, el 1926, és d’un clar estil noucentista. A finals dels anys 90, hi ha unes profundes remodelacions que afecten tota la manufactura. S’enderroquen les àmplies naus on es feien les catifes i els tapissos per tal de construir-hi un conjunt d’habitatges unifamiliars. Resta dempeus únicament la part que era la casa, amb l’emblemàtica façana de l’edifici i l’esgrafiat de la teixidora, símbol de la casa.

Sant Cugat no tenia indústria d’aquest tipus com Sabadell, Terrassa o Rubí, i per això, en aquells anys moltes famílies de la vila enviaven els seus fills a treballar a la Casa Aymat. L'empresa va tenir un període d'engrandiment i de prestigi durant la Segona República, realitzant importants treballs tèxtils que la van fer mereixedora d'un ampli reconeixement, tant en l’àmbit nacional com internacional.

Va rebre molts encàrrecs de particulars i d'organismes oficials que sol·licitaven tapissos i catifes, com l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, diputacions... També obtingué reconeguts premis nacionals i internacionals que van contribuir a la seva fama. Aymat emprava un sistema clàssic de teixit que suposava un treball lent i, per tant, un cost elevat. La producció fou, aleshores, reduïda i destinada a institucions oficials o a l'alta burgesia.

En esclatar la Guerra Civil (1936 - 1939), va caure l'activitat i l'empresa es va enfonsar. Aquella experiència, certament curta, no va anar mai més enllà de la tècnica dels Gobelins que Aymat havia après a França. Com a artista, va produir dues classes de tapís: aquell que es basava en una temàtica religiosa i històrica, realitzada per ser reproduïda a través del teixit, i el que era una còpia d’una pintura. Als seus tapissos, hi reproduïa pintura noucentista de manera molt bella i elegant, com és el cas de La primavera, La verema, Les orenetes o Diana caçadora, que són tapissos de caire classicista. Cal destacar els dos admirats tapissos fets segons uns cartons de Félix Mestres titolats: Els consellers visitant el mercat del vidres del Born i Els consellers de Barcelona elegeixen els cònsols Catalans en terres d’ultramar, obres que estan exposades permanentment a l’escala d’honor de l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, aquest mestre tapisser desconeixia la gran renovació del tapís que Jean Lurçat estava duent a terme durant les mateixes dates a l’Estat francès.

Durant la postguerra, trobem un canvi en l'elaboració de catifes, ja que en molts llocs es començaren a fer de manera industrial, cosa que comportava un considerable abaratiment del preu final. Aquesta industrialització va perjudicar greument l'empresa familiar artesana, així com també la producció en d'altres manufactures que van començar a fluctuar.

El traspàs de Tomàs Aymat, l'any 1944, va propiciar un deteriorament de la situació econòmica de la manufactura familiar. Els seus hereus, que fins aquells moments havien tirat endavant l'empresa, decideixen vendre-la. En no trobar l’ajuda de cap institució, un dels proveïdors de la casa, l'industrial de Terrassa Miquel Samaranch i Amat, la compra. A partir d'aquell moment, el nou propietari reorganitzà la secció artística i li donà un nou impuls, que va ser decisiu per al tapís de tot l'Estat espanyol.

Miquel Samaranch i Amat (Terrassa 1906 - Barcelona 1981), propietari d’Hidelsa (fàbrica de filatura que subministrava la llana, matèria primera que havia de comprar la fàbrica santcugatenca), va crear juntament amb la seva esposa Mercè Vinyes un nou món del tapís d’avantguarda a les naus de l’empresa. Deu anys més tard de la mort d’Aymat, concretament l'any 1955, se'n féu càrrec el nou empresari. Un dels artesans destacats que tenia la casa, Antoni Ventós i Arbona (Barcelona 1902 - Sant Cugat 1987), i també l'aprenent Lluís Sala, utilitzaven la tècnica més artesana de fer tapissos, la tècnica dels Gobelins. Antoni Ventós també exercí durant molts anys, concretament fins als anys setanta, de professor de tapís a la reconeguda Escola Massana de Barcelona i també a l’Escola Industrial de la Diputació de Barcelona d’aquesta ciutat. Després de la mort del fundador, Antoni Ventós va continuar treballant a la manufactura de Sant Cugat, juntament amb els artesans Sala, Ribas i Rovira. Tots tres foren deixebles directes d’Aymat i importants artesans tèxtils.

L'Escola Catalana de Tapís

Amb Samaranch nasqué a la Casa Aymat l’Escola Catalana de Tapís, i la vinculació d’artistes i intel·lectuals als postulats de canvi d’aquesta empresa.

La fàbrica Aymat és un clar exponent d’aquesta evolució, ja que l’empresa realitzà un important canvi d’enorme transcendència per a l’art espanyol. El nou propietari, Miquel Samaranch i Amat va destinar una part de les instal·lacions de la fàbrica a experimentar amb noves tècniques aplicades al tèxtil i aconseguí un estil propi de fer i entendre l’art del teixit a tot l’Estat espanyol. En aquest projecte hi van participar artistes de diferents generacions, que van aportar cartons i plantejaments nous al art del tapís.

En ple règim autoritari del general Franco, començaven a haver-hi evidents canvis en la societat civil, i va ser quan Samaranch se sentí motivat a fer quelcom per Catalunya; volia aportar noves idees per modificar algunes coses dins el sistema, tal com feien molts prohoms de la burgesia catalana, que intentaven conservar la memòria d’aquella gran Catalunya creativa i il·lustre del passat. Tot això el va animar a crear uns tallers autònoms de tapisseria, dins la manufactura, amb la voluntat que les obres que sortissin d’allà tinguessin un caràcter propi, volien incidir en la societat a través de l’art.

Els primers tapissos fets a la renovada fàbrica seguien l’estil gòtic i revivien fets dels temps de la Corona d’Aragó. Els temes havien estat dibuixats gràcies a la documentació medieval que posseïa una de les col·laboradores, la filla del pintor Feliu Elies. Els antics i els experts col·laboradors artesans que tenia la casa van continuar treballant en aquest projecte amb el nou propietari de la manufactura. En aquell moment es desconeixia la renovació que el tapís estava tenint a França mercès a l’empenta de Jean Lurçat, ja que es continuava fent la tècnica tradicional dels Gobelins: és a dir, la còpia d’una pintura, que l’artesà teixidor reproduïa tan fidelment com li era possible, amb tots els seus detalls i colors. El treball era molt lent, per la dificultat d’elaboració, i no era gens rendible. Veient això, Samaranch va creure convenient donar una nova orientació a la secció. Així, una de les primeres accions que va dur a terme per a reactivar l’empresa, va ser posar-se en contacte amb l’artista santcugatenc Josep Grau Garriga. L’artista en aquells moments estava realitzant unes pintures al fresc a l’ermita de Sant Crist de Llaceres, i Samaranch el veia com un possible cartonnier perquè ja havia tingut experiència en aquest sentit.

El 1954 Grau Garriga començava a destacar com a jove promesa en el món de l’art. Miquel Samaranch conegué Grau Garriga i quedà molt complagut per la força i l’estil dels treballs que estava realitzant. L’any 1955, li va oferir ajuda perquè anés a París a estudiar les noves aportacions que naixien en el món tèxtil i que al nostre país es desconeixien. Allà, el nostre artista va establir un primer contacte amb el mestre tapisser francès Jean Lurçat i també conegué el poble d’Aubusson, on aquesta especialitat estava molt avançada i era coneguda per firmes de l’art internacional de gran importància.

Les tècniques que s’aplicaven al tapís que es feia a Aubusson consistien bàsicament a enumerar tots i cada un dels colors del tapís, en relació amb un mostrari amb un gran assortiment de colors, d’àmplies gammes i tonalitats. Allà el tapís evolucionà i canvià radicalment respecte a la resta del món i, gràcies a Grau Garriga, es va introduir la nova tècnica a l’Estat espanyol. La Casa Aymat s’apropià d’aquest nou sistema i el va posar immediatament en pràctica.

El 1958 Grau va ser nomenat director artístic d’Aymat i, el mateix any, hi van entrar a treballar com a aprenents Joan Aymerich i Aroca i Josep Royo. Aquest últim es convertiria en un reconegut creador tèxtil. Joan Aymerich seria posteriorment un destacat polític que, durant molts anys, fou diputat al Parlament de Catalunya pel partit polític CIU (Convergència i Unió), i durant el període 1987 - 1999, alcalde del poble. Aquests dos joves van ser els primers aprenents teixidors que l’empresari va contractar per col·laborar en les tasques de la nova secció d’investigació, on també hi podíem trobar l’expert artesà del teixit tradicional Vicente Pasqual, que procedia de la Real Fábrica de Tapices de Madrid. A partir d’aquest moment, es van començar a encarregar cartons a destacats artistes perquè fossin teixits amb els nous conceptes de l’empresa: Jordi Curós, Josep Guinovat, Josep M. Subirachs, Joan Miró, Ràfols Casamada, Joan Josep Tharrats, Francesc Fornells-Pla, Maria Girona, Jaume Muxart, Maria Assumpció Raventós, Mategot, Will Faber, Claude Colet, Jordi Galí, Ismael Balanyà, Daniel Argimon, Garcia Llort, Esther Boix, Rodríguez Cruells, Pilar Planas, Hernández Pijuan, Dom Joaquim, Antoni Tàpies, Palazuelo, Picasso, entre d’altres.

D’aquells anys, cal destacar que moviments artístics com Dau al Set o Taüll fossin els primers que es van comprometre socialment en la lluita contra el franquisme, amb aportacions avantguardistes i transgressores. En aquest sentit, veient una empresa que també volia defensar la seva catalanitat a través de l’art, no era gens estrany que molts d’aquests creadors, que pertanyien als moviments artístics esmentats, fessin pinya al costat de Samaranch i la seva proposta. És la primera avantguarda de postguerra, que lluitava contra la dictadura i que començava a obrir-se pas en l’àmbit internacional. Aquests artistes, que començaven a destacar des de finals dels anys cinquanta dins el panorama plàstic del nostre país, a més de participar en aquest renovador moviment tèxtil de Sant Cugat, amb el pas dels anys, també van contribuir en la renovació de la plàstica del segle XX a tot l’Estat espanyol, i alguns d’ells aconseguiren transcendència mundial.

La innovació era constant, tant amb els nous recursos dels materials com en llur manipulació. En el teixit, s’hi incorporà tot allò susceptible de ser tramat amb la tècnica de l’alt lliç. S’aplicaven tota classe de fibres vegetals, animals, filferros i fibres sintètiques, cosa que feia que la trama esdevingués una superfície en relleu, plena de punts i diferents textures, que es diferenciava fonamentalment del tapís tradicional per la irregularitat de l’acabat. El nou tèxtil plantejà una exigència que també el diferenciaria profundament del tapís d’estil clàssic, ja que distingia perfectament la intervenció de l’artista creador en el fet creatiu artesà: el que es valorava, abans que res, és que el tapís hagués estat realitzat per una persona, fet que denota precisament el seu caràcter d’art veritablement autònom. Es convertí, doncs, en una obra en si mateixa, que no partia d’una pintura com a referent i que deixà de ser plana per a adquirir relleu tridimensional.

Els moviments catalanistes i els intel·lectuals més coneguts del país van començar a donar suport a les formes trencadores que sorgien en aquest centre de la vila, cosa que contribuí a la seva ràpida expansió en els àmbits nacional i internacional. A més, la burgesia més catalanista i més oberta adquirí les obres que els artistes del moment realitzaven a la Casa Aymat. En aquest context, és comprensible la participació de l’artista més important del segle XX com és Pablo Ruiz Picasso, que va cedir obra seva a partir de la qual es podia crear amb els cànons de la renovada empresa.

A la imatge, Tapís de Grau-Garriga.