"Després del naufragi" de Fernando Bravo a la Xina A.R.T.

Després del naufragi recull les restes que arriben a la riba després d'una catàstrofe marítima, objectes que són l'últim testimoniatge d'unes persones que les dugueren i perderen pel camí. Parlar d'objectes personals és parlar indirectament de persones: de les seves necessitats, dels seus gustos, edats, mancances, orígens i expectatives. Parlar del destí dels objectes és fer-ho del de les persones, però sense veure les seves cares, les seves mans o els seus cossos castigats. Després del naufragi és un treball que parla de persones, del buit que deixen, del record que evoquen; en definitiva: de la seva absència. Després del naufragi és una instal·lació que tanca el cicle encetat amb El naufragi d'Europa, una performance que va tenir lloc el 2016 a la Fabra i Coats de Barcelona i a Gdańsk (Polònia), el maig i novembre respectivament. Tenia lloc justament al moment àlgid de les dramàtiques escenes de les rutes de fugida en vaixell des de Síria pel Mediterrani i suposava un intent d'explicar, des d'un llenguatge artístic, el fenomen del què érem testimoni. Aquella realitat, lluny de ser un trist episodi puntual, creix any rere any batent constantment nous rècords de tragèdies i víctimes. Però no es tractava de parlar, aleshores, de Síria en exclusiva sinó d'un fenomen de més llarg abast: el naufragi, literal i figurat, físic i moral, d'un model social, d'un projecte que, arribat al punt de les conveniències econòmiques, avantposava l'egoisme a la solidaritat. Així mateix, la reflexió sobre els naufragis en unes coordenades donades ens porta a pensar en el naufragi com a metàfora del nostre trànsit pel món, apostant per plantejar una visió allunyada dels discursos heroics i oferir una representació de l'enfonsament com a imatge que defineix en gran mida la nostra vida. Sense més enllà, sense segones lectures, sense moral. Entre aquestes dues vessants del naufragi he intentat emmarcar l'actual treball. Davant la saturació d'imatges de persones, vives i mortes, siguin adults o nens, em sembla pertinent centrar la mirada en els objectes, el que suposa una forma de distanciar-se i al mateix temps apropar-se a tot el que el naufragi deixa rere seu: fustes trencades, estripalls de roba, maletes buides on alguna vegada s'acumularen esperances i desitjos i els últims vestigis del lloc que s'abandonava per, aquesta vegada, no arribar a cap terra promesa. Fernando Bravo García. Sabadell 1974. Escultor i filòleg, ha alternat durant anys la docència, recerca i traducció amb la pràctica escultòrica. Entre 1995 i 2007 viu a Rússia, Anglaterra i Polònia, on estudia, treballa i es forma com a escultor. El seu primer taller d'escultura el té a Cracòvia. El 2007 torna a Espanya i acaba la seua formació a l'Escola Llotja de Barcelona (Fosa artística en bronze) i al taller de talla en fusta del mestre Juan María Medina. Els seus treballs més destacats són altament narratius: instal·lacions, obra pública o escenografies beuen d'aquesta influència literària. Alhora, subordina el material o la tècnica al concepte, passant de la fusta, ferro o plàstics als objectes trobats per a la construcció de les seves peces; prioritza el gest, molt present a les performances i, de forma molt destacable, al treball que es presenta ara a la Xina A.R.T. Actualment viu i treballa a Benicarló. Després del naufragi de Fernando Bravo es pot veure a La Xina A.R.T., Horta de la bomba, 6 de Barcelona, del 9 de febrer al 23 de març del 2019.