L’obra de Loreto Xifra i Pagès (1966-2019) s’exposa a la galeria Dual

Del 18 de desembre (inauguració a les 18.30 h) al 30 de gener del 2021, la galeria Dual de Girona presenta una exposició amb un recull de les obres de la desapareguda artista gironina Loreto Xifra i Pagès. Els beneficis de la venda de les obres es destinaran, per exprés desig de la família, a una fundació. Ignasi Esteve i Bosch ha escrit sobre l’artista: “L’estiu del 2019 ens deixava Ietu Xifra, o Loreto Xifra (Girona 1966), a la seva casa taller de Banyoles, un espai obert al sol i a les persones que cercaven la llum i l’harmonia: Present Space. A les parets del taller quedaven les traces recents de pinzellades de colors saturats i vius: rosats, verdosos i blavosos. Eren els cromatismes que Ietu Xifra va aplicar amb gestos ràpids, amb pinzellades contundents, a les darreres teles en les quals va projectar emocions intenses, explosives. Es tracta de teles en bastidors de gran format agermanades en díptics. Aquests colors no havien estat freqüents en l’obra pictòrica d’aquesta artista. Llicenciada a la Facultat de Belles Arts de Barcelona el 1992, s’endinsà simultàniament en les tècniques de gravat artístic a l’escola Eina (1989-1992). Els estudis universitaris també li van obrir la possibilitat d’exposar treballs a la mateixa facultat (1991) o en estades acadèmiques a Itàlia (Fondazione Ratti, Como, 1989). El llenguatge més adient a les tècniques calcogràfiques és el de la força i el contrast del blanc i del negre, amb els infinits matisos dels grisos, això sí. Ietu Xifra excel·lí en els dibuixos i pintures monocromàtics. Investigà i jugà amb el grafit, la tinta i el pigment per a suggerir paisatges oberts i urbans, figures abstractes, camps de monocromia intensa. Les aplicacions, sempre tàctils i físiques, responien amb l’acció als impulsos de la sensibilitat, exquisida i contundent alhora.  La formació en fotografia a l’IEFC de Barcelona, al curs 1994/95, confirma la comoditat amb la qual Loreto Xifra explorava en monocromia el seu entorn immediat i els seus records íntims. Trobem transferències i fotografies on les vivències familiars es troben amb escrits que s’interpel·len. L’escriptura, velada i integrada en collage, sovint com un cal·ligrama, esdevé un diàleg amb la creadora mateixa i un element plàstic amb prou entitat, que ara pren nous significats. La dansa és una resposta emocional al ritme vital, a la recurrència, però també a la música i als impulsos interns. Loreto estimava la dansa tant o més que l’expressió plàstica i la compartia en sessions col·lectives o també amb els gestos performàtics del dibuix i la pintura d’acció (exposició a l’espai Ocells Perduts de Taialà, Girona, 2012). Si la dansa podia transportar a la intensitat del moviment, les vibracions del bol tibetà que ha romàs al seu taller, al costat de les pintures de colors esclatants, ens obren les portes d’un món interior que s’explica a través del silenci i de la connexió amb ritmes interns i tel·lúrics imperceptibles però necessaris. La cerca interior es va desenvolupar mitjançant la formació de tècniques i conceptes que requerien el desplaçament, el viatge iniciàtic i de perfeccionament a indrets llunyans: el Nepal, Alemanya, Israel... Suïssa també fou el marc d’un període de la vida i l’obra de l’artista gironina, que es va visualitzar en una mostra col·lectiva (galeria  Ambiance,  Lucerna, 1997) i dues d’individuals (galeria Kleinkammer de Basilea,  el 1997, i a la mateixa galeria Ambiance de Lucerna, el 1998). L’admiració per artistes com per exemple Georg Baselitz, caracteritzat per les seves pintures expressionistes capgirades, juntament amb el pragmatisme i la sobrietat de la plàstica germànica actual, van traspuar en els treballs damunt de tela i paper de Ietu Xifra. Quan veiem les seves obres deduïm un procés que es basa, com en la seva experiència vital, en la successió de contrastos: un motor íntim d’emocions i records potents que esclata sobtadament en impulsos traduïts en gestos dansats; els suports, delicadament escollits i en materials de qualitat, reben enèrgicament la matèria pictòrica: traçada, llançada, palpada atzarosament, regalimant, clivellant-se; reticent a les exposicions convencionals, l’artista mostra els seus papers i teles en la seva nuesa i amb materials pobres. Entre aquests extrems sempre hi ha la cerca de la pau interior la comunicació amb nosaltres.”