El Museu Nacional d’Art de Catalunya dedica una gran mostra a Bartolomé Bermejo

El Museu Nacional d’Art de Catalunya, Parc de Montjuïc s/n de Barcelona, en col·laboració amb el Museo del Prado, presenta gairebé la totalitat de la producció i desvetlla molts aspectes poc coneguts del pintor Bartolomé Bermejo, un dels grans mestres de la pintura del Cuattrocento europeu. La mostra es podrà visitar del 15 de febrer al 19 de maig de 2019. Un geni itinerant, judeoconvers i d’aspecte bermejoBartolomé de Cárdenas, dit el Bermejo (c. 1445 - c. 1501), mestre d’origen cordovès, va desenvolupar la seva activitat professional als territoris de la Corona d’Aragó. L’èxit de l’obra de Bermejo va ser rotund al seu temps. Reclamat per alguns dels més exigents clients del seu moment, com l’ardiaca barceloní Lluís Desplà o el mercader italià establert a València Francesco della Chiesa, les seves composicions van ser àmpliament difoses pels pintors amb els quals es va associar. Malgrat això, després de la seva mort, el seu nom i la seva obra van caure en l’oblit. Va ser a finals del segle xix que la seva indiscutible mestria tècnica i el seu extraordinari univers visual, misteriós, únic i suggeridor, van despertar l’admiració dels especialistes internacionals i, alhora, també dels falsificadors de pintura antiga. El 1926, l’historiador valencià Elías Tomo li va dedicar una primera monografia que el va consagrar com un dels paradigmes de la pintura espanyola.Una extraordinària destresa tècnicaLes escasses notícies biogràfiques de què podem disposar indiquen que Bermejo va tenir una carrera professional complicada. Nascut a terres cordoveses, la seva condició de judeoconvers l’encaminà a una vida itinerant que el va portar a residir a València, Daroca, Saragossa i, finalment, Barcelona. Per deixar de banda les limitacions gremials de l’època, sovint es va associar amb mestres locals, molt menys qualificats, circumstància que va donar lloc a situacions conflictives, com l’abandó d’alguns en-càrrecs i, fins i tot, a rebre una sentència d’excomunió. Malgrat tot això, l’utilització del seu àlies –potser adoptat per algun tret físic, el Bermejo, amb què signà algunes de les seves obres més innovadores, confirma que ens trobem amb un pintor amb una personalitat acusada, probablement conscient i orgu-llós de les seves habilitats.El treball de Bermejo es basa en l’ús de les potencialitats pictòriques de la llavors innovadora tècnica a l’oli. A partir d’aquesta premissa va saber desenvolupar un llenguatge personal de signe realista, es-pecialment atent als efectes il·lusionistes i a la definició d’espectaculars gammes cromàtiques. Junt a la seva destresa tècnica, sorprèn també la seva capacitat per desenvolupar noves interpretacions de Bartolomé Bermejo. El seu principal referent va ser la pintura flamenca, l’escola inaugura-da per Jan van Eyck i Rogier van der Weyden que, a la segona meitat del segle xv, havia conquerit tot Europa, inclosa Itàlia. Encara que s’ha especulat sobre el fet que Bermejo pogués haver-se format als tallers septentrionals, és més possible que el seu aprenentatge tingués lloc a la cosmopolita València del segon terç del segle xv, una ciutat oberta tant als models flamencs com als italians, dels quals el pintor cordovès també es va fer ressò.Bermejo va despertar l’interès d’una sèrie de selectes comitents, des de grans eclesiàstics i nobles fins a distingits mercaders, així com també dels seus col·legues de professió, que sovint van imitar les seves composicions. A la imatge, Bartolomé Bermejo. Sant Miquel triunfant sobre el dimoni amb Antoni Joan (detall), 1468. © The National Gallery, London.