Reflexions: L'art com a pretext

Dues fotografies recents m’han fet pensar en quina és la funció de l’art en la nostra societat quan d’aquest se n’apodera el poder. La primera imatge, molt ostentosa, és la del monarca espanyol acompanyant Barack Obama al Museu Reina Sofia, en una visita llampec durant la qual van dedicar uns segons a fer-se retratar mirant el Guernica de Picasso. Recórrer el Reina Sofia en 30 minuts, com se’ns va dir que van fer, deu ser un rècord històric, perquè és un dels museus que té més obres en la seva col·lecció. Per tant, el temps que podien dedicar al Guernica va ser mínim, l’imprescindible perquè es fes el clic que va immortalitzar el moment. I la pregunta que em faig és, què va poder explicar un Borbó, hereu del vell règim, sobre el que representa el Guernica? Segur que no va sortir en la conversa el bombardeig massiu més esgarrifós de la confrontació de la Guerra Civil que es va convertir en un triomf dels feixistes i que no es va parlar del perquè del blanc i negre o dels cavalls i els braus que hi apareixen. Potser, ni es va esmentar el cubisme. Però imaginem que Obama, culte i intel·ligent, va descobrir el rerefons d’aquella obra, que és un crit de llibertat que ha esdevingut universal. La mateixa parafernàlia mediàtica va tenir lloc més recentment al Grand Palais de París, davant una obra de Miró, exhibida dins de l’exposició Miró: la couleur de mes rêves, que els monarques espanyols van visitar acompanyats pel matrimoni Macron. I novament em vaig demanar què devien comentar aquelles dues parelles davant les obres més essencials del Miró tel·lúric, el Miró de les Constel·lacions, el Miró creador del cartell Aidez l’Espagne, i el tríptic L’esperança del condemnat a mort. Estic convençut que no es va fer esment del compromís de l’artista amb Catalunya i la cultura d’aquest país, ni la seva defensa de la democràcia, ni la seva concepció del món lliure. Tot i que es tractava d’un viatge fet pels espanyols per visitar l’obra de Miró, en les cròniques no s’ha parlat d’aquest artista, un dels pintors catalans més universals i un dels més creatius del segle XX, sinó dels vestits que lluïen les consorts, de la impostada amistat, de l’entesa entre els matrimonis i de la voluntat de Macron de ser Le Roi. Les de Felip VI amb Obama i Macron són dos dues imatges molt significatives, perquè constaten que el monarca ha après a ser més bon relacions públiques que cap d’estat, que és un rei que explota qualsevol pretext que li permeti figurar per emblanquinar tot allò que no funciona en el seu estat, que per sobre de tot cuida la imatge per sortir als mitjans de comunicació, ignorant el que està passant en el que ell considera “el seu regne” i oposant-se a qualsevol iniciativa democràtica que defensi la identitat d’un poble o la llibertat d’expressió. Potser sí que Frederic de Prússia tenia raó quan va dir: “He arribat a un acord amb els meus súbdits: ells diuen el que volen i jo faig el que em dona la gana.” A la imatge, El Guernica de Picasso. L’art com a pretext.