Bloc del transeünt: Sebastià Gasch reneix

La figura de Sebastià Gasch és, per mi, molt important; és amb ell que vaig començar la meva trajectòria com a investigador. Poques coses dec haver fet millor que preveure, a mitjan anys vuitanta, que calia recuperar aquesta figura tan polièdrica de la història de la cultura catalana. La preparació del llibre Escrits d’art i d’avantguarda (1925-1938) a Llibres del Mall, encoratjat per Joan Tarrida, em va permetre estudiar la immensa figura d’un crític d’art que també va ser crític de les arts de l’espectacle. Un escriptor de primer rang i amb unes intuïcions (un nas crític) que ja haurien volgut alguns grans noms de la història del pensament, autòcton i de fora.
I és que Gasch és una rara avis, un crític que entenia la cultura com un tot, des de l’art de la burgesia fins al flamenc de les tavernes portuàries, un postmodern abans de la postmodernitat. I tot des d’una perspectiva avantguardista, en contra dels noucentismes i postnoucentismes conservadors que s’anaven desplegant (i encara ara) en la història del país. Amic de Miró, Dalí, García Lorca, Charlie Rivel, però també dels ballarins i ballarines menys reputats i dels personatges del món de la faràndula més rònega, Gasch sempre va conduir-se per una ètica digna d’imitació: dedicava la mateixa consideració a totes les arts, a tots els espectacles, a tots els llocs on la cultura (popular o nobiliària) es feia evident.
Ara, la família Gasch ha fet donació a la Biblioteca de Catalunya d’una gran part de l’arxiu d’aquell gran escriptor. L’Emili Gasch, el seu fill, ja fa molts anys que volia donar-ho a alguna institució catalana, en soc testimoni, però els dirigents convergents d’aquells moments van fer-se l’orni. I no perquè la família Gasch demanés diners, només volien garanties que el material es posés a disposició de la societat. Com en el cas de l’arxiu de l’arquitecte Coderch, que hem sabut fa poc que ha anat a raure a Madrid perquè l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat s’han desentès del tema. Algun dia hauríem de fer balanç de tota la pintura catalana d’avantguarda i de la documentació diversa que ha anat a parar al Reina Sofia o a d’altres col·lecciones espanyoles davant de l’abúlia d’aquells culturetes kumbaià, o dels sociates illetrats.
Més enllà de les joies de l’arxiu Gasch, algunes de les quals s’han quedat en mans de la família, el conjunt és d’una riquesa immensa perquè permet aproximar-se a una dimensió transversal de la cultura catalana (i espanyola) des dels anys vint fins als seixanta. Quan estigui tot digitalitzat serà una font d’estudi suprema. Parlo amb coneixement de causa. La vídua d’en Gasch, Caritat Grau-Sala, em va obrir les portes de casa seva amb una generositat per estremir-se, un pis del carrer Margarit convertit en un fascinant arxiu i museu alhora. Després, l’Emili Gasch sempre em va donar confiança per a continuar estudiant l’obra de Gasch i les seves intenses relacions amb artistes, poetes, pintors, bailaoras, pallassos, teòrics...
És una gran notícia que l’arxiu s’hagi quedat aquí. Espero que els pròxims que s’apropin a Gasch deixin enrere tots els meus estudis; no hi ha més gran satisfacció que les noves generacions aportin coses noves i deixin enrere el que tu vas proposar. Sebastià Gasch és un personatge apassionant del qual encara hem d’aprendre molt.

A la imatge, Sebastià Gasch. Composició fotogràfica procedent del catàleg de l’exposició Sebastià Gasch, crític d’art i de les arts de l’espectacle (1997).