IVAM de València: Trenta anys i un paréntesi

Endinsar-se en l’itinerari històric d’un museu d’art contemporani, d’entrada obliga a la superació d’una certa intuïció incòmoda que llisca plantejant allò contradictori –quan no l’irreconciliable– d’un trajecte eternament present.  Aquella és potser la paradoxa i el risc de tota aproximació crítica, celebratòria o no, fixada sobre les tres dècades d’existència de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) que es compleixen el 2019. Trenta anys d’existència inaugural, ja que en realitat la seua creació té lloc el 1986 quan es defineix, a partir d’aqueix any, a través del pes de la col·lecció d’obres de Juli González, artista català el nom del qual va batejar l’institut com a centre. La resta de successius baptismes en la direcció i la gestió del museu, ja que són accessibles via Viquipèdia, no els reiterarem ací, però sí que cal assenyalar l’interessant d’un món de l’art que encara observa l’IVAM com una seqüència ordenada de directors i com un recopilatori d’anècdotes mediàtiques o episodis sonats; tot això, tal vegada símptoma del gradual apagament situat en els dos lustres (2004-2014) en què es va mesclar el jibarisme cranial, l’amiguisme crematístic i la refulgència fàtua. Amb aquest triumvirat, es van accelerar les mostres expositives i es van adquirir objectes per a integrar-se en la seua col·lecció, amb el risc de desnaturalitzar-la i diluir la fundacional fortalesa d’avantguarda històrica. Allò va culminar en l’atròfia de qualsevol hipotàlem, perquè ni les neurones, ni les hormones del sistema artístic valencià, estatal i internacional van poder comunicar-se entre si amb operativitat. Dit l’anterior, i entès com un funest parèntesi, la veritat és que l’IVAM té al seu favor la tradició del primer despertar en el context d’aquella suposada modernitat democràtica espanyola en la qual es va originar una estructura museística molt sòlida, exemplificadora i copiada, assentada en quasi 400 obres de González, i una col·lecció el fons de la qual –dels anys 30 i 40 del segle XX– es refereix al constructivisme, al neoplasticisme i al suprematisme, però també a l’art pop i als grans referents de la fotografia històrica no documental. Aquest plantejament, unit amb un procedir programàtic associat a exposicions sòlides en contingut, forma i de gran importància propositiva, va configurar una primera etapa (1989-2004) lligada tant al quefer investigador que necessàriament definiria la institució, com al seu abast internacional, que potser coincidint amb el canvi de segle va virar més cap a la espectacularització mediàtica, premonitòria de l’esdeveniment gratuït que es va imposar posteriorment, fins i tot arraconant les notables publicacions que s’editaven, per a acabar apostant pel cataleg totxo ben massís. Avui l’IVAM, minvat de pressupost, tracta de recuperar-se i reapropiar-se dels seus identificadors, de les seues línies fonamentals, les que li són pròpies, després d’un trienni de temptatives i projectes que, en conjunt, no semblen encara construir efectivament un relat característic per al qual, sens dubte, és necessari temps, rigor i estratègies culturals compartides per amplis sectors del sistema artístic, i on allò social no col·lapsa, des de la seua mera funcionalitat reivindicativa, l’àmplia i complexa experiència estètica contemporània. Sense aquestes condicions, serà difícil que el museu es consolide com allò que mai degué permetre’s que abandonara.